Ailant

Ailant

Ailanthus altissima
Ailanthus altissima
Dades
Font de	ailanthus wood (en)
Planta
Tipus de fruit	sàmara
Taxonomia
Superregne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Sapindales
Família	Simaroubaceae
Gènere	Ailanthus
Espècie	Ailanthus altissima (Mill.) Swingle
Nomenclatura
Basiònim	Toxicodendron altissimum
Sinònims	Ailanthus cacodendron (Ehrh.) Schinz i Thell. Ailanthus erythrocarpa Carrière Ailanthus giraldii Dode Ailanthus glandulosa Desf. Ailanthus guangxiensis S.L.Mo Ailanthus japonica K.Koch Ailanthus japonica Dippel Ailanthus peregrina (Buc'hoz) F.A.Barkley Ailanthus pongelion J.F.Gmel. Ailanthus procera Salisb. Ailanthus rhodoptera F.Muell. Ailanthus sinensis Dum.Cours. nom. illeg. Ailanthus sutchuensis Dode Ailanthus vilmoriniana Dode Albonia peregrina Buc'hoz Choerospondias auriculata D.Chandra Rhus cacodendron Ehrh. Toxicodendron altissimum Mill.[1]

L'ailant o vernís del Japó (Ailanthus altissima),^[2] és un arbre caducifoli de la família de les simarubàcies. A Europa se'l considera com una de les 100 espècies invasores més nocives,^[3] i des del 2012 el seu cultiu i comercialització estan prohibits a Espanya. Ha estat inclosa al Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores. Entre altres, això implica que està prohibit comercialitzar aquesta planta i introduir-la al medi natural. Així mateix, els exemplars que s'extreguin de la natura no poden ser retornats a la natura.^[4]

Addicionalment pot rebre els noms d'arbre de carretera, arbre del cel, arbre garavater, arbre pudent, canya de la pudor, cornissa, espantagitanos, fals vernís, hivernenc, mal arbre i sambuc. També s'han recollit les variants lingüístiques ailantus, irlando i malarbre.^[2]

És originari tant de Taiwan com del nord-est i el centre de la Xina, en mandarí estàndard s'anomena 臭椿 (chòuchūn). A diferència d'altres membres del gènere dels ailants, prefereix els climes temperats abans que els tropicals. Aquest arbre creix amb rapidesa^[5] i és capaç d'assolir una alçada de fins a quinze metres en vint-i-cinc anys. Tanmateix, és poc longeu i rarament viu més de cinquanta anys.

A la Xina, té una llarga història. Es menciona al diccionari Xinès més vell conservat i en diversos texts mèdics antics per la seva suposada qualitat de curar des de trastorns mentals a la calvície. Les arrels, les fulles i l'escorça s'utilitzen encara avui en dia en la medicina tradicional xinesa, principalment com a astringent. L'arbre ha crescut per tot Xina i a l'estranger, on ha esdevingut part de la cultura occidental com es pot observar en la novel·la A tree Grows in Brooklyn de Betty Smith, on l'ailant és metafòricament el tema principal.

L'arbre va arribar a Europa des de la Xina per primer cop als 1740 i als Estats Units d'Amèrica el 1784. Va ser un dels primers arbres que es van portar des d'allí amb el moviment de la Chinoiserie. Inicialment era un arbre de jardí, que va començar a inquietar els jardiners amb els seus hàbits invasors, però no se li va donar importància. Al segle xix s'utilitzà àmpliament com a arbre de carrer. Des d'allí ha anat envaint i és que fora del seu hàbitat natural és considerada una espècie invasora capaç de produir estralls sobre les comunitats vegetals on s'estableix, a causa de la gran quantitat de llavors que poden generar els peus femenins, la seva capacitat de rebrot a través de les arrels, cosa que fa realment difícil d'eliminar, i la seva elevada taxa de creixement que produeixen una forta competència per a la llum. Per totes aquestes causes produeix una disminució en la biodiversitat constatada al Parc Natural de Collserola. De les 61 espècies invasores senyalades als espais naturals de Catalunya, junts amb la Cortaderia selloana és la més problemàtica.

A Austràlia, als EUA, a Nova Zelanda i diversos països del sud i de l'est d'Europa és catalogat com a nociu. I ha estat tan perjudicial per a certes poblacions que l'han arribat a anomenar col·loquialment «arbre de l'infern».