Our website is made possible by displaying online advertisements to our visitors.
Please consider supporting us by disabling your ad blocker.
Aparajito
অপরাজিত  | ||
|---|---|---|
 | ||
| Fitxa | ||
| Direcció | Satyajit Ray | |
| Protagonistes | ||
| Guió | Satyajit Ray | |
| Música | Ravi Shankar | |
| Fotografia | Subrata Mitra | |
| Muntatge | Dulal Dutta | |
| Distribuïdor | Merchant Ivory Productions i Netflix | |
| Dades i xifres | ||
| País d'origen | Índia | |
| Estrena | 11 octubre 1956 | |
| Durada | 105 min | |
| Idioma original | bangla | |
| Color | en blanc i negre | |
| Descripció | ||
| Gènere | drama i coming-of-age | |
| Lloc de la narració | Calcuta | |
| Premis i nominacions | ||
| Premis | ||
         
| ||
| ||
Aparajito (bengalí অপরাজিত Ôporajito; l'invencible) és una pel·lícula èpica i dramàtica de l'Índia en llengua bengalí escrita i dirigida per Satyajit Ray (1921–1992), la segona part de la trilogia d'Apu. Està adaptada de la primera meitat de la novel·la de Bibhutibhushan Bannerjee Aparajito.[1] Comença on va acabar la pel·lícula anterior Pather Panchali (1955), amb la família d'Apu mudant-se a Varanasi, i narra la vida d'Apu des de la infància fins a l'adolescència a la universitat.
Quan Ray va començar a fer Pather Panchali, no tenia plans de seguir-la amb una seqüela. L'èxit crític i comercial de la pel·lícula el va portar a començar a fer Aparajito.[2] A diferència de la seva empresa anterior, on es va mantenir fidel a la novel·la, Ray va prendre aquí algunes decisions artístiques atrevides, com ara retratar la relació entre Apu i la seva mare d'una manera molt diferent a la del llibre. Com a resultat, a diferència de la seva predecessora, la pel·lícula no va ser ben rebuda a nivell local; Ray va recordar que "pel que fa al públic suburbà, es va sorprendre per la representació de la relació mare i fill, tan clarament en desacord amb la noció convencional de dolçor i devoció mútues".[3]
La recepció crítica fora de l'Índia, però, va ser aclaparadorament positiva. Va guanyar 11 premis internacionals, inclòs el Lleó d'Or i el Premi de la Crítica a la Mostra Internacional de Cinema de Venècia, convertint-se en la primera pel·lícula en guanyar ambdós premis.[4] El veterà cineasta Mrinal Sen va dir que la considera una de les millors pel·lícules índies que havia vist mai.[5] Bosley Crowther va dir que "es fa amb un sentiment i una habilitat tan rars en les imatges pictòriques, i amb una comprensió tan simpàtica del caràcter indi per part de Senyor Ray, que desenvolupa una mena d'hipnotisme per a l'espectador serè i tolerant."[6] L'aclamació crítica que va rebre aquesta pel·lícula va animar Ray a fer una altra seqüela, Apur Sansar (1959), que va tenir igualment bona acollida, i així va concloure una de les trilogies cinematogràfiques més aclamades per la crítica de tots els temps, com va assenyalar més tard Roger Ebert: "Les tres pel·lícules ... van arrasar els principals premis a Canes, Venècia i Londres, i van crear un nou cinema per a l'Índia, la prolífica indústria cinematogràfica del qual s'havia mantingut tradicionalment dins dels límits estrets. de romanços musicals d'esbarjo. Mai abans un home havia tingut un impacte tan decisiu en les pel·lícules de la seva cultura."[7]
- ↑ Robinson 2003, p. 94
- ↑ Ray, 2013, p. 63.
- ↑ Ray, 2013, p. 42.
- ↑ Ray, 2012, p. 168.
- ↑ Das Gupta, Ranjan «I don't rank my films: Mrinal Sen». The Hindu, 2010 [Consulta: 20 setembre 2014].
- ↑ Crowther, Bosley «The Screen: 'Aparajito'; Indian Movie Continues 'Pather Panchali' Story». The New York Times, 29-04-1959 [Consulta: 20 setembre 2014].
- ↑ Ebert, Roger. «The Apu Trilogy», 04-03-2001. [Consulta: 24 setembre 2014].
Previous Page Next Page
