Aticisme

L'aticisme fou un moviment literari retòric que buscava imitar l'estil de la prosa àtica. Va començar a principis del segle i aC com a reacció a l'asianisme,^[1] autors del qual acostumaven a introduir el grec àtic –dialecte de major prestigi, parlat a Àtica— paraules del grec jònic, parlat a l'Àsia Menor, regió d'on eren originaris, raó per la qual van ser anomenats "asiàtics" pels aticistes.

Es va difondre per tot el món hel·lènic, establint connexions culturals a través del Mediterrani i més, motiu pel qual va sobreviure almenys fins al segle xvi.^[2]

Segons Massaud Moisés, el terme designa l'estil precís, simple, impecable, elegant, polit, exempt d'ornaments innecessaris i d'excés de paraules, en què la lucidesa del pensament es revesteix d'una forma cristal·lina i succinta. Es va convertir en el model de llenguatge polític i literari del període d'expansió de Grècia, en part per reacció a l'estil inflat que es va posar de moda, a conseqüència del contacte amb els idiomes orientals. Amb la decadència del poble hel·lènic al segle ii aC, els escriptors d'Atenes (la capital de l'Àtica) dels segles v i iv aC van passar a ser vists, nostàlgicament, com els mestres de la sobrietat lingüística, digna de preservació i de culte. L'aticisme es va transferir cap a Roma i va arribar al cim al segle ii de l'era cristiana.^[3] Va ser cultivat per escriptors com Llucià,^[4] per retòrics de relleu com Dionís d'Halicarnàs,^[5] i per gramàtics com Eli Herodià i Frínic l'Aticista (segle ii).^[6] Aquest últim va ser autor d'una selecció de substantius i verbs àtics (Ἐκλογή Ἀττικῶν ῥημάτων καὶ ὀνομάτων), en la qual va registrar les variacions de l'àtic estàndard.^[7] La historiadora romana d'orient Anna Comnena va escriure la seva obra en aquest estil.

Es va anomenar també "aticisme" a un estil de pintura que va sorgir a França, entre els anys 1647 i 1660, que es va constituir com a corrent artístic dins del classicisme francès.^[8][9]