En l'arquitectura iraniana, banna'i (persa: بنائی, «tècnica del constructor»)[1] és un art decoratiu arquitectònic en el qual s'alternen taulells esmaltats amb maons llisos, per crear patrons geomètrics sobre la superfície d'una paret, o per escriure noms sagrats o frases devotes.[2] Aquesta tècnica es va originar a Síria i l'Iraq el segle viii, i va madurar en l'època seljúcida i timúrida, ja que es va estendre a l'Iran, Anatòlia i l'Àsia central. Si el disseny fet amb maons està en relleu, es coneix com a hazarbaf (persa: هزارباف; hazar «mil» i baf «teixits») en referència a l'aspecte entreteixit dels maons.[3]