Corrida

La corrida (del castellà, «corrida de toros», correguda de toros) és una forma de correguda de toros que consisteix en una lídia (lluita) entre un home i un toro, després de la qual el toro és mort o, excepcionalment, perdonat (indult). Es practica principalment a Espanya, Portugal, el Sud de França i alguns estats llatinoamericans (Mèxic, Perú, Colòmbia, Veneçuela, Equador i Bolívia).

Es desenvolupa a la plaça de toros i és un espectacle de tauromàquia d'una llarga tradició. La seva forma actual, on el matador el duu a terme la mort de l'animal, a peu i armat amb la seva única espasa, es remunta a Francisco Romero y Acevedo, a la primera meitat del segle xviii. Actualment es desenvolupa d'acord amb un ritual i modalitats ben fixades, l'essència del qual es remunta a les definides pel matador Francisco Montes «Paquiro», amb el seu tractat de tauromàquia de 1836, Tauromàquia completa.

Una corrida comença amb un paseo (passeig), la desfilada inicial de tots els participants. La lluita es divideix en tres tercios (terços):

• en la primera part, el tercio de varas (terç de vares), mentre el torero toreja el toro, dos picadors s'enfronten al toro i el fereixen amb una pica, el que permet debilitar-lo i avaluar el seu comportament.
• durant el segon terç, el tercio de banderillas (terç de banderilles), els banderilleros, o fins i tot el mateix matador, claven tres parells de banderilles a al toro.
• finalment, durant el tercio de muerte (terç de mort, la matança pròpiament dita), el matador, després d'una faena (feina), una sèrie de pases (passades) realitzades amb la seva muleta (pany o tela vermella), mata l'animal amb una estocada (cop d'estoc) amb la seva espasa.

Considerat pels aficionados (aficionats) i molts dels seus historiadors com un art, la corrida ha inspirat molts creadors en la pintura, literatura, música i cinema. No obstant això, en un context en què l'oposició a la corrida està guanyant terreny, molts dels seus opositors la consideren com una tortura en forma d'espectacle i exigeixen la seva prohibició.

Les autoritzacions i prohibicions de la corrida han estat fluctuant al llarg de la història. A França, alternativament prohibida i autoritzada per les lleis, és des de 1951 legalment autoritzada a les parts del territori on constitueix una tradició ininterrompuda, principalment al sud de França. El gener de 2011, la tauromàquia es va inscriure a l'inventari del patrimoni cultural immaterial a França (PCI) pel Ministeri de Cultura francès. El Tribunal Administratiu d'Apel·lació de París va reconèixer la nul·lació d'aquesta decisió al juny de 2015 i la corrida va ser definitivament eliminada de l'inventari del patrimoni cultural francès el 27 de juliol de 2016 pel Consell d'Estat, que va rebutjar l'apel·lació de l'Observatori nacional de les cultures taurines i de la Unió de ciutats taurines franceses (UVTF). A Espanya, el 2010 es va prohibir la corrida a Catalunya, però es va declarar Bé d'interès cultural (BIC) el 12 de febrer de 2013 pel Parlament espanyol. A Colòmbia, els alcaldes ja no tenen el poder de prohibir les corridas de toros. Al Perú, un país on es considera la corrida com a part de la història i la tradició peruana, el Tribunal Constitucional del Perú va declarar Bé d'interès cultural el 12 de maig de 2011. A l'Equador, el 8 de maig 2011 es va limitar a les províncies andines on és habitual, com les províncies de Pichincha, Chimborazo i Tungurahua.