El fenaquistoscopi (del grec phénakistiscos "enganyar" i scopein "examinar, mirar") va ser la primera joguina òptica que permetia reproduir el moviment d'una imatge. Es basava a l'efecte de la persistència de la visió o persistència retinal i va ser inventat simultàniament el 1832 pel físic belga Joseph Plateau i pel matemàtic i inventor austríac Simon von Stampfer.[1][2]
L'aparell és compost per un disc giratori de cartó, un amb una sèrie d'escletxes o ranures equidistants i una sèrie de dibuixos que descomponen les fases d'un moviment a una de les seves cares. L'espectador es posa davant d'un mirall i col·loca les imatges de cara al mirall de manera que en fer girar el disc i mirar a través d'una ranura s'obté la il·lusió de les imatges en moviment. La separació entre les escletxes fa el paper d'obturador de manera que la imatge retinguda al cervell pot unir-se amb la imatge següent del disc, donant sensació de moviment quan el cartó gira a una velocitat adequada.