Geomorfologia

La geomorfologia (grec γῆ: Terra; μορφή: forma; λόγος: estudi) és la branca de les ciències de la Terra que estudia el relleu de la superfície terrestre i la seva evolució, els processos d’afaiçonament de la superfície terrestre de tipus sedimentari o de caràcter erosiu, segons el clima, els factors biològics, la natura del substrat rocallós, el vulcanisme, la tectònica i l'evolució geològica d’una contrada o unitat geològica. (en) geomorphology; (es) geomorfología; (fr) géomorphologie.^[1]

Com totes les ciències de la natura, la geomorfologia tracta de descriure els diversos tipus de formes naturals per tal d’intentar d’explicar-ne l’origen i l'evolució. Un dels factors decisius en l'evolució morfològica del relleu és l’erosió, per la qual cosa una bona part de la geomorfologia s'aboca a l'estudi dels fenòmens erosius.

Els darrers anys, en els quals aquesta ciència ha experimentat un progrés espectacular, hom presta una gran atenció a la influència del clima dins els sistemes erosius (geomorfologia climàtica). Les lleis de la geomorfologia serveixen per a la interpretació del desenvolupament i la forma d’actuar de les forces terrestres en temps passats i contribueixen a una millor comprensió de la geologia històrica i la sedimentologia. La geomorfologia és també una ciència indispensable per als geògrafs, car descriu i explica el contorn natural que pot condicionar una part de les activitats humanes.^[2]

L'objecte de la geomorfologia és donar compte de la superfície de contacte, descriure i aclarir les formes que sorgeixen de la interacció i l'evolució de les forces. Com en les ciències biològiques, cal entendre com a fonamentals les nocions d'interacció, evolució i adaptació, ja que les forces -com les espècies- compareixen i desapareixen, i fins i tot hi ha "relíquies". Jean Tricart parlava d'una "ecologia del modelat", és a dir, d'un conjunt de condicions necessàries per a un modelat o altre.^[3]