Manierisme

En el Paisatge amb caiguda d'Ícar (1558), de Pieter Brueghel el Vell, veiem les cames d'un Ícar que ha caigut de cap a l'aigua, mentre la vida continua tot entorn. L'obra es troba al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica.
El bibliotecari (1562), de Giuseppe Arcimboldo. L'obra es troba al Castell o Palau de Skokloster (Suècia).

El manierisme és un estil artístic caracteritzat per la recerca d'una estilització (maniera) personal i que va predominar entre el Renaixement del segle xvi[1] i el Barroc. Va ser una reacció a l'agitació social, política i religiosa de l'època i va representar un profund allunyament de l'harmonia de l'alt Renaixement.[2][3]

Neix a Roma i Florència prenent el relleu a l'estil de l'alt Renaixement entre 1520 i 1530, amb artistes influïts per l'obra de Rafael i Miquel Àngel; predomina a la Itàlia del segle xvi i finalitza a Europa cap al 1600 quan s'imposa el barroc. Correspon a un moment en què els valors renaixentistes (bellesa, harmonia, unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l'art, de manera que tots els camins esdevenen vàlids.

Les seves principals figures són Rosso Fiorentino, Jacopo Pontormo, Tintoretto, El Greco, Agnolo Bronzino i Parmigianino.[3]

En principi, el terme italià maniera, equivalent a "estil" o "mode", té un cert caire pejoratiu, d'imitació, artificiós: els pintors pinten a la maniera de Raffaello, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, etc. S'ha de tenir en compte, però, que la característica de l'època és més la varietat i la diversitat que no pas la imitació. En realitat, el manierisme és una continuació lògica del procés de recerca i d'experimentació de noves solucions que caracteritza el Renaixement des dels seus inicis.

El manierisme representa un allunyament de la pintura respecte a la imitació de la realitat. Aquest és el motiu de la gran importància que se li ha donat al manierisme durant el segle xx, moment en què la pintura ha assolit la seva autonomia respecte a la representació de la realitat.

  1. Hauser, Arnold. Mannerism (en anglès). Routledge & Paul, 1965, p. 99. 
  2. «Manierisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16-12-2022].
  3. 3,0 3,1 Robert Cumming, Arte, editorial Espasa, 2006. ISBN 8467020970 (castellà)

Manierisme

Dodaje.pl - Ogłoszenia lokalne