Mastaba

Una mastaba és una estructura rectangular de murs inclinats i sostre pla que s'utilitzava a l'antic Egipte (Imperi Antic) per enterrar alts dignataris.^[1] La paraula «mastaba» prové de l'àrab (maṣṭabaʰ o maṣṭabat), denominació d'un «banc de pedra».^[2] L'egiptòleg Auguste Mariette, que va sentir la paraula dels obrers egipcis, la va adoptar.^[3]

Les tombes anteriors, recobertes amb un túmul de sorra, no conservaven els cossos durant gaire temps. Des de les primeres dinasties, els faraons i els nobles les feren recobrir amb túmuls de tàpia. L'edifici resultant mesurava entre 3 i 50 metres de llarg i fins a sis d'alt, i s'orientava en sentit nord-sud.

En les tombes menys importants s'utilitzaven teules i pedra. Les mastabes continuaren erigint-se quan els faraons optaren per l'enterrament en piràmides. Les mastabes consisteixen en un pou que desemboca en una cambra funerària i en les estructures de superfície.

A la capella s'hi celebraven els ritus funeraris. Compta amb altres sales adossades. L'entrada mira cap a l'est i és l'evolució d'una porta falsa en forma de nínxol. Aquest nínxol amb el temps es va convertir en una sala independent en forma de L o T invertides o en un conjunt de sales. Les parets es decoraven amb escenes de sacrifici o de la vida quotidiana del difunt.

El serdab és una cambra oberta en el mur de la mastaba en què es col·locava una estàtua de pedra o fusta del difunt. No tenia més obertures que un forat que donava a la capella.