Neoimperialisme

El neoimperialisme és un període d’expansió colonial per part de les potències europees, els Estats Units i l'Imperi del Japó, que va des de 1884 (Conferència de Berlín) fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914.^[1][2][3] El qualificatiu de «nou» és per contrastar-ho amb la primera onada de colonització europea des dels segles XV al XIX i amb l'imperialisme en general. Es caracteritza per una persecució sense precedents del que ha estat denominat «l'imperi per l'imperi mateix», una agressiva competició per l'adquisició de territoris d'ultramar acompanyada per l'emergència als països colonitzadors de doctrines de superioritat racial que negaven la capacitat dels pobles subjugats per governar-se per ells mateixos.

Com en 1880 la major part d'Àfrica encara estava sense ocupar per les potències occidentals, aquest continent es va constituir en el principal objectiu de la «nova» expansió imperialista, donant lloc a l'anomenat «repartiment d'Àfrica». Aquesta expansió també va tenir lloc en altres àrees, notablement en el Sud-est Asiàtic i les regions marítimes de l'Est d'Àsia, Japó es va unir a les potències europees en el repartiment territorial.

Durant les dècades de 1940, 1950 i 1960, una ona d'aixecaments independentistes posa fi als imperis colonials europeus que encara sobrevivien.