ⵜⴰⵛⵍⵃⵉⵜ (taclḥit) | |
---|---|
Altres noms | tassussit |
Tipus | llengua natural i llengua viva |
Ús | |
Parlants | 4.910.000 (2016)[1][2] |
Parlants nadius | 8.000.000 |
Autòcton de | Marroc |
Estat | Marroc4.642.000 França 146.000 Sàhara Occidental 106.000 Algèria 6.000 |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües afroasiàtiques amazic llengües amazigues septentrionals llengües amazigues de l'Atles | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | escriptura àrab, alfabet llatí i tifinag |
Institució de normalització | Institut Reial de la Cultura Amaziga |
Codis | |
ISO 639-3 | shi |
Glottolog | tach1250 |
Ethnologue | shi |
IETF | shi |
El taixelhit (amazic: ⵜⴰⵛⵍⵃⵉⵜ, taclḥit) és un dialecte amazic, dins les llengües afroasiàtiques de la branca nord. El parlen entre 4 i 5 milions de persones, entre elles el poble chleuh, situades al voltant de les muntanyes de l'Antiatles i l'Alt Atles occidental, i a les valls del Sus i del Draa, en una zona d'uns 100.000 kilòmetres quadrats on les ciutats més importants són Agadir, Guelmim, Taroudannt, Oulad Teima, Tiznit i Ouarzazate. Històricament s'ha escrit amb l'alfabet llatí, l'àrab i el tifinagh. Tant per nombre de parlants com per la riquesa de la seva literatura oral, és un des dialectes predominants del seu grup. També s'ha anomenat tassussit (amazic: ⵜⴰⵙⵓⵙⵉⵜ, tasussit) que pròpiament és la parla de la vall del Sus.[4]
Al nord i cap al sud fa frontera amb zones de parla àrab. Al nord-est, més o menys al llarg de la línia de Marràqueix - Zagora, hi ha un continu dialectal amb el tamazight del Marroc Central. Dins de l'àrea taixelhit hi ha diversos enclavaments de parla àrab, sobretot al voltant de la ciutat de Taroudant. Hi ha comunitats d'immigrants de parla taixelhit en la majoria dels pobles i grans ciutats del nord del Marroc, i fora del Marroc a Bèlgica, França, Alemanya, Canadà, Estats Units i Israel.
El taixelhit posseeix una tradició literària diferent i substancial que es remunta a alguns segles abans de l'era colonial. Molts texts, escrits en alfabet àrab i data de finals del segle xvi fins a l'actualitat, es conserven en manuscrits. S'ha desenvolupat una literatura moderna impresa en des de la dècada de 1970.