Tensioactiu

Un tensioactiu o surfactant és una substància que influeix, per mitjà de la tensió superficial, en la superfície de contacte entre dues fases (p. ex., dos líquids insolubles l'un en l'altre). Quan s'utilitzen en la tecnologia domèstica es denominen emulgents sobreemulsionants, és a dir, substàncies que permeten aconseguir o mantenir una emulsió.^[1] Entre els tensioactius hi ha les substàncies sintètiques que es fan servir regularment en el rentat, entre les quals s'inclouen productes com detergents per a rentar la roba, per a rentavaixelles, productes per a eliminar la pols de les superfícies i els xampús. Van ser desenvolupats en la primera meitat del segle XX i han desplaçat àmpliament el sabó tradicional.^[2]

Aquestes propietats les presenten a conseqüència de la seva estructura molecular. Les molècules dels tensioactius tenen un extrem hidròfob o hidròfug i l'altre hidròfil, és a dir, soluble en l'aigua. Es diu que són molècules amfipàtica o anfifíliques.^[3] En contacte amb l'aigua les molècules individuals s'orienten de tal manera que la part hidròfuga sobresurt de la superfície de l'aigua encarades cap amunt o bé s'ajunten amb les parts hidròfugues d'altres molècules, formant bombolles en què les parts hidròfugues queden a l'interior, i les parts solubles en l'aigua queden a la perifèria dissolts en l'esmentada aigua. Aquestes estructures es denominen micel·les.

Es classifiquen segons el poder de dissociació del tensioactiu en presència d'un electròlit i segons les propietats fisicoquímiques. Poden ser no iònics o iònics, els quals, segons la càrrega que tingui l'extrem que presenta l'activitat de superfície, poden ser aniònics, catiònics o amfòters.^[4]

Els iònics presenten una forta afinitat per l'aigua a causa de l'atracció electroestàtica cap als dipols de l'aigua. Per això poden arrossegar les solucions de cadenes d'hidrocarburs: per exemple, l'àcid ricinoleic o pàlmic sense ionitzar és pràcticament insoluble; en canvi el ricinoleat sòdic -completament ionitzat- és soluble.