Back Xenophon ALS Xenofont AN إكسينوفون Arabic زينوفون ARZ Xenofonte AST Ksenofon AZ Ксенафонт BE Ксенофонт Bulgarian Ksenofon BR زەینەفۆن CKB
|
Per a altres significats, vegeu «Xenofont (desambiguació)». |
| |||
| Nom original | (el) Ξενοφών  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | c. 430 aC Erchia (Antiga Atenes) (en)  | ||
| Mort | c. 354 aC (75/76 anys) Corint (Grècia) | ||
| Estrateg | |||
| | |||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Filosofia | ||
| Ocupació | historiador, militar, filòsof, mercenari, escriptor | ||
| Professors | Sòcrates, Pròdic de Queos i Isòcrates | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Família | |||
| Fills | Diodorus, Gril·le | ||
 | |||
Xenofont d'Atenes grec antic: Ξενοφῶν [ksenopʰɔ̂ːn]; c. 430 [1] - probablement 355 o 354 aC[2]) va ser un líder militar, filòsof i historiador grec, nascut a Atenes. A l'edat de 30 anys, Xenofont va ser elegit comandant d'un dels exèrcits mercenaris grecs més grans de l'Imperi Aquemènida, els Deu Mil, que van marxar i van estar a punt de capturar Babilònia l'any 401 aC. Segons l'historiador militar Theodore Ayrault Dodge, «els segles posteriors no han inventat res que superi el geni d'aquest guerrer».[3] Xenofont va establir precedents per a moltes operacions logístiques, i va ser dels primers a descriure maniobres estratègiques d'atac envoltant i fintes en combat.
L'Anàbasi de Xenofont relata les seves aventures amb els Deu Mil mentre estava al servei de Cir el Jove, la campanya fallida de Cir per reclamar el tron persa d'Artaxerxes II de Pèrsia i el retorn dels mercenaris grecs després de la mort de Cir a la batalla de Cunaxa. Anàbasi és un relat únic, humil i autoreflexiu de l'experiència d'un líder militar a l'antiguitat. Sobre les campanyes a l'Àsia Menor i a Babilònia, Xenofont va escriure Cyropaedia explicant els mètodes tant militars com polítics utilitzats per Cir el Gran per conquerir l'Imperi Neobabilònic l'any 539 aC. Anàbasi i Cyropaedia van inspirar Alexandre el Gran i altres grecs a conquerir Babilònia i l'Imperi aquemènida l'any 331 aC.[4]
Estudiant i amic de Sòcrates, Xenofont relata diversos diàlegs socràtics a Simposi, Oeconomicus, Hieró, un homenatge a Sòcrates a Memorabilia, i una crònica del judici al filòsof a Apologia de Sòcrates. La lectura dels records de Xenofont va inspirar Zenó de Cítion a canviar la seva vida i iniciar l'escola de filosofia estoica.
Durant almenys dos mil·lennis, els nombrosos talents de Xenofont van alimentar el debat sobre si s'havia de posar al costat de generals, historiadors o filòsofs. Durant la major part dels últims dos mil·lennis, Xenofont ha estat reconegut com un filòsof. Quintilià a L'educació de l'orador parla dels historiadors, oradors i filòsofs més destacats com a exemples d'eloqüència i reconeix l'obra històrica de Xenofont, però finalment el situa al costat de Plató com a filòsof. Avui dia, Xenofont és conegut sobretot per les seves obres històriques. Les Hel·lèniques continuen directament des de la frase final de la Història de la Guerra del Peloponès de Tucídides que cobreix els darrers set anys de la Guerra del Peloponès (431-404 aC) i els quaranta-dos anys posteriors (404 aC-362 aC) que acaba amb la Segona Batalla de Mantinea.
Malgrat haver nascut ciutadà atenès, Xenofont va arribar a estar associat amb Esparta, l'oponent tradicional d'Atenes. L'experiència com a mercenari i líder militar, el servei sota comandaments espartans a Jònia, Àsia Menor, Pèrsia i altres llocs, l'exili d'Atenes i l'amistat amb el rei Agesilau II van fer que Xenofont esdevingués una figura estimada pels espartans. Gran part del que se sap actualment sobre la societat espartana prové de les obres de Xenofont a través de la biografia reial del rei espartà Agesilau i la Constitució dels Lacedemonis.
Xenofont és reconegut com un dels més grans escriptors de l'antiguitat.[5] Les obres de Xenofont abasten diversos gèneres i estan escrites en grec àtic senzill, motiu pel qual s'han utilitzat sovint en exercicis de traducció per a estudiants contemporanis de la llengua grega antiga. A Vides i opinions de filòsofs eminents, Diògenes Laerci va observar que Xenofont era conegut per la dolçor de la seva dicció.[6] Uns quants segles més tard, el filòsof i estadista romà Ciceró va descriure el domini de la composició grega de Xenofont a Orator amb les paraules següents: «Es deia que les muses parlaven amb la veu de Xenofont». L'orador romà, advocat i professor de retòrica Quintilià es fa ressò de Ciceró a Instituto Oratioria dient que «les mateixes Gràcies semblen haver modelat el seu estil i la deessa de la persuasió es va asseure als seus llavis».
- ↑ Strassler i al., xvii Archived 2022-04-20 at the Wayback Machine.
- ↑ Lu, Houliang. Xenophon's Theory of Moral Education (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2014, p. 155. ISBN 978-1-4438-7139-6.
- ↑ Theodore Ayrault Dodge, Alexander: A History of the Origin and Growth of the Art of War from Earliest Times to the Battle of Ipsus, B.C. 301, Vol. 1, Houghton Mifflin, 1890, p. 105.
- ↑ Nadon, Christopher. Xenophon's Prince: Republic and Empire in the Cyropaedia. Berkeley: UC Press, 2001. ISBN 0-520-22404-3.
- ↑ Gray. Xenophon (Oxford Readings in Classical Studies). Xenophon's works and controversies about how to read them: Oxford University Press, 2010. ISBN 978-0199216185.
- ↑ Diogenes Laërtius. Lives and Opinions of Eminent Philosophers.