Our website is made possible by displaying online advertisements to our visitors.
Please consider supporting us by disabling your ad blocker.

Responsive image


Additiu alimentari

Sal rosa de l'Himalaia, un additiu bàsic.

Els additius alimentaris són substàncies que s'afegeixen a les begudes i als aliments elaborats, com per exemple les salsitxes, perquè es puguin conservar, perquè millorin les característiques o per a dotar-los de noves propietats organolèptiques o altres pròpies que s'hagin perdut durant l'elaboració; també serveixen per millorar o facilitar el seu procés d'elaboració o conservació. Els additius poden ser d'origen natural o sintètics i s'hi afegeixen en quantitats molt petites i, en general, no modifiquen significativament les seves propietats nutritives.[1][2]

Des del punt de vista toxicològic, els additius no es poden considerar dolents ni bons per se. El perill potencial d'un additiu es relaciona amb la concentració (o quantitat) ingerida en un període. Per a establir aquest perill hi ha un índex capaç de mesurar-ne la perillositat, aquest índex és l'ANADA: ingesta diària admissible i que defineix com la quantitat aproximada d'un additiu alimentari, expressada en relació amb el pes corporal, que es pot ingerir diàriament, durant tota la vida, sense que representi un risc apreciable per a la salut. Algunes vegades els efectes creuats dels additius no són avaluats, la qual cosa pot provocar efectes nocius a llarg termini.

A Europa els additius alimentaris aprovats per la Unió Europea es recullen en llistes positives (és a dir, que només es poden usar com additius les substàncies legalment acceptades expressament) i es codifiquen mitjançant una I seguida d'un nombre. Perquè pugui adjudicar-se un nombre I a un additiu el Comitè Científic o l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària ha d'avaluar si la substància additiva és segura per a la salut. El sistema de nombres I s'utilitza a més com una manera pràctica d'etiquetar de forma estàndard els additius permesos en tots els idiomes oficials de la Unió Europea.[3]

Hi pot haver conflictes d'interessos entre les indústries productores d'additius i també motius purament econòmics darrere de la utilització o no dels additius. Serveixi com a exemple que afegir un aromatitzant a un iogurt permetria incorporar menys fruita mantenint-ne la intensitat del sabor. D'altra banda, el consumidor pot ser responsable de la comercialització de productes que incorporen certs additius, com el dels colorants. Així, una melmelada de maduixa elaborada segons mètodes tradicionals és de color marronós. Però l'acceptabilitat de la melmelada de maduixa és molt més gran quan el seu color és vermell o rosa viu, per això s'incorporen colorants addicionals.

  1. Norma general del Còdex per als additius alimentaris. FAO. CODEX STAN 192-1995, Rev.7-2006.
  2. Reial Decret 3177/1983, de 16 de novembre, por en el que s'aprova la Reglamentació tècnico-sanitària d'additius alimentaris. Presidència del Govern. 1983. Butlletí Oficial de l'Estat nº 310: 34692 - 34696.
  3. Guidance on submissions for food additive evaluations by the Scientific Committee on Food. Scientific Committee on Food. 2001. Opinion expressed on 11 July 2001. Health & Consumer Protection Directorate-General. European Commission. Brussel - Belgium

Previous Page Next Page