L'antic Egipte fou una civilització del nord-est d'Àfrica que es desenvolupà al voltant del curs mitjà i inferior del riu Nil, en el territori que avui en dia correspon a Egipte i el nord del Sudan. Segueix el període prehistòric a Egipte i sorgí cap al 3100 aC (segons la cronologia convencional de l'antic Egipte) amb la unificació política de l'Alt i el Baix Egipte sota Menes (sovint identificat amb Narmer).[1] La història de l'antic Egipte consisteix en una successió de regnes estables separats per «períodes intermedis» de relativa inestabilitat: el Regne Antic (bronze antic), el Regne Mitjà (bronze mitjà) i el Regne Nou (bronze final).
Assolí el seu apogeu durant el Regne Nou, quan dominava bona part de Núbia i un tros considerable de l'Orient Pròxim, època a partir de la qual inicià un lent declivi. Al llarg de la seva història, fou envaït o conquerit per diversos grups, incloent-hi els hicsos, els libis, els nubians, els assiris, els perses aquemènides i els macedonis d'Alexandre el Gran. El Regne Ptolemaic, un estat hel·lenístic fundat poc després de la mort d'Alexandre, exercí la sobirania sobre Egipte fins al 30 aC, quan, sota Cleòpatra VII, fou annexat a l'Imperi Romà i convertit en una província romana.[2]
La prosperitat de la civilització de l'antic Egipte tenia a veure amb la seva capacitat d'adaptació a les condicions de la vall del Nil per a l'agricultura. Les inundacions previsibles i la irrigació controlada d'aquesta vall ubèrrima generaven un excedent de conreus propici al creixement demogràfic i el desenvolupament social i cultural. L'abundància de recursos permeté a l'administració invertir en l'explotació dels minerals de la vall i el desert adjacent, el desenvolupament inicial d'un sistema d'escriptura independent, l'execució d'obres col·lectives de construcció i agricultura, el comerç amb les regions veïnes i unes forces armades encarregades de projectar la força del país. Una burocràcia formada per escribes d'elit, jerarques religiosos i administradors impulsava i supervisava aquestes activitats sota el control d'un faraó, garant de la unitat i cooperació del poble egipci en el si d'un sistema complex de creences religioses.[3][4]
Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d'un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d'enginyeria i arquitectura, que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d'una activitat artesana de faiança i vidre,[5] un sistema sanitari pràctic i efectiu, noves formes de literatura, sistemes d'irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic.[6]
Egipte va deixar un llegat durador. L'art i l'arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions dutes a terme des dels inicis de l'edat moderna van dirigir l'atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.[7]