Dansa espanyola

La dansa espanyola és un gènere dins de la dansa que inclou quatre modalitats principals: la dansa espanyola estilitzada, anomenada també dansa clàssica espanyola, l'escola bolera, els balls populars i tradicionals (dansa de caràcter) i l'escola flamenca.^[1] Sovint es parla també de dansa espanyola quan es tracta de clàssica espanyola, sobretot perquè els espectacles d'aquesta disciplina poden incloure algun ball popular, com ocorre també a la dansa clàssica, o de flamenc, pur o estilitzat. En general, al llarg dels segles XX i XXI una tendència molt estesa a la dansa és la de barrejar i sumar estils, així, la dansa espanyola moderna pot de vegades tenir influència, i influir, a la dansa contemporània o la dansa del ventre, per exemple. La dansa espanyola ha tingut una forta influència a la dansa clàssica, no només en ballets sinó aportant moviments com el cambré. Altres corrents, anomenades puristes, prefereixen separar sempre completament els diferents estils.

Els balls tradicionals estudiats a la dansa espanyola depenen de cada escola, però habitualment s'entén que han de formar part dels localitzats a Espanya. Moltes vegades han estat els balls regionals més coneguts en cada temps, o segons cada moda, poden incloure la sardana, la jota i les sevillanes. Però no sempre és així: per exemple, a Catalunya hi ha escoles que consideren que almenys cal conéixer els balls i danses dels esbarts dansaires catalans i escoles que donen més importància al flamenc donen prioritat als balls i danses gitanes i andaluses.

Al segle xix i començaments del segle XX era normal que els ballarins clàssics dels Països Catalans tinguessin a més formació en dansa espanyola. Amb el temps, de vegades s'ha polititzat el terme, cosa que es va agreujar durant la dictadura de Franco i una altra vegada posteriorment. Però aquest gènere artístic es va començar a desenvolupar als Països Catalans des del segle XV i moltes estrelles internacionals de dansa espanyola són catalanes.