Guerra dels catalans

Guerra dels catalans

Guerra de Successió al Principat de Catalunya
«Guerra particular de Catalunya anys 1713-1714» relatada pel botifler Antoni d'Alòs i de Rius (1693-1780)
Tipus	campanya militar
Data	9 juliol 1713  –  12 setembre 1714
Causa	Declaració unilateral de guerra
Resultat	Victòria borbònica amb rendició incondicional dels Tres Comuns
Conseqüència	Abolició dels Tres Comuns Derogació de les Constitucions Implantació de l'Absolutisme
Bàndols
Dues Corones borbòniques Corona Espanyola Corona Francesa Tres Comuns de Catalunya Diputació Consell de Cent Braç Militar
Comandants
Exèrcit Borbònic Duc de Pòpuli Prosper van Verboom Marquès de Guerchy Duc de Berwick Antoine Dupuy-Vauban Lozières d'Astier Jean Baptiste du Casse Exèrcit de Catalunya Antonio de Villarroel Francesc de Santa Cruz Marquès del Poal Coronela de Barcelona Rafael Casanova Josep de Peguera
Oficials destacats
· Juan Francisco de Bette  · Albert Octavius t'Serclaes  · Francisco Pío de Saboya  · Antoine-Balthazar de Thouy  · Louis d'Arpajon  · Maximiliano Francisco Fiennes  · José Carrillo de Albornoz  · Feliciano Bracamonte  · Diego González  · José Antonio de Chaves Osorio  · Gabriel Cano de Aponte  · José Vallejo Iturrizarra  · José de Armendáriz y Perurena  · Blas de Lezo y Olavarrieta  · Carlos de Areizaga  · Melchor de Abarca  · Tiberio Carafa  · Baltasar José de Dubus  · Francisco Bidal d'Asfeld  · Álvaro Navia Osorio y Vigil  · Francisco Laso Palomino  · Antoni d'Alòs i de Rius  · Bernardí Marimon i de Corbera  · Félix Álvarez de la Escalera  · Philibert de Joffreville  · Richard de Dillon  · Jacques-Joseph de Silly  · Joseph François de La Croix  · Jean-Baptiste de Maulévrier  · François-Marie de Broglie  · Charles de Rochechouart  · Bartolomé de Ortega  · Joan Baptista Basset  · Josep Bellver i Balaguer  · Rafael Nebot i Font  · Miquel de Ramon i Tord  · Francesc Sans de Monrodon  · Josep Antoni Martí  · Josep Moragull  · Sebastià de Dalmau i Oller  · José Íñiguez de Abarca  · Gregorio de Saavedra  · Ermengol Amill  · Joan Vilar i Ferrer  · Salvador Lleonart  · Diego Nassarre  · Cayetano Antillón  · Pau de Thoar i Grec  · Martín de Zubiría y Olano
Forces
80.000 soldats 13.000 soldats (incloent la marina, cavalleria i artilleria),4.700 milicians 1.500 voluntaris

La Guerra dels catalans o Guerra particular de Catalunya fou la darrera campanya militar de la Guerra de Successió Espanyola a Catalunya. Aquesta última fase del conflicte s'inicià quan, malgrat l'armistici firmat entre Felip V i Carles d'Àustria que posava fi a la guerra a partir de l'1 de juliol de 1713,^[1] els Tres Comuns de Catalunya —institucions d'autogovern catalanes— proclamaren unilateralment el 9 de juliol de 1713 la continuació de la guerra contra Felip V i contra França,^[2] perllongant en solitari la contesa bèl·lica fins al 12 de setembre de 1714.

El 14 de març de 1713, durant les negociacions de la Pau d'Utrecht, Carles d'Àustria es doblegà a la política de fets consumats i firmà el «Conveni d'armistici i evacuació de Catalunya»,^[3] mentre demanà als britànics que el Principat de Catalunya fos establert com una república independent,^[4] o que si quedava sota el domini de Felip V preservés les constitucions catalanes.^[5] Però després de la renúncia de Felip V al tron de França, l'entrega del penyal de Gibraltar i de l'illa de Menorca, i diverses concessions comercials a Amèrica, els britànics cediren davant Felip V a qui reconegueren com a legítim monarca espanyol,^[6] concedint l'amnistia als catalans i els mateixos drets i privilegis que els habitants de Castella,^[7] abolint de facto les lleis de Catalunya.^[8]

Carles d'Àustria notificà l'evacuació de les tropes austriacistes als diputats de la Generalitat, concloent que el continuar la guerra només provocaria un bany de sang inútil^[9] que no tindria més resultat per a Catalunya que el de la seva total i absoluta destrucció, davant la qual cosa els induïa a acollir-se a l'«Indult i perdó general als catalans» promulgat per Felip V.^[10] Als pocs dies l'emperadriu va abandonar Barcelona i el 22 de juny de 1713 els representants de Felip V i de Carles d'Àustria van signar el «Conveni de l'Hospitalet», que donava per finalitzada la Guerra de Successió en territori espanyol sense garantir el mantinent de les Constitucions de Catalunya.^[1] Però una facció radical de l'aristocràcia catalana forçà als diputats de la Generalitat a convocar una Junta General de Braços que després d'abrandades discussions el 9 de juliol de 1713 —i contravenint l'armistici signat—, va proclamar unilateralment la continuació de la guerra en nom del rei «per la conservació de les Llibertats, Privilegis i Prerrogatives dels catalans, que nostres antecessors a costa de vessar gloriosament la sang obtingueren i nosaltres hem, així mateix, de mantenir, les quals no han estat preses en consideració ni a Utrecht, ni a l'Hospitalet».^[11]

Des de l'òptica borbònica la guerra successòria havia acabat, de manera que els Tres Comuns de Catalunya cometien els delictes de rebel·lió i de lesa majestat contra el seu legítim monarca —Felip V—, qui no reconeixia als Tres Comuns de Catalunya ni com a potència contendent, ni com interlocutor vàlid de Carles d'Àustria amb qui havia signat un armistici.^[12][13] Contràriament dels Tres Comuns de Catalunya proclamaven que la guerra no havia acabat i que actuaven sota l'empara del seu legítim monarca —Carles d'Àustria—, que, creien ells, en vista de la seva determinació a lluitar no trigaria a venir a salvar-los.^[14]

Reduïts inicialment a Barcelona, es constituí una junta de govern o Corts Catalanes, els Tres Comuns, davant l'evacuació de l'exèrcit austriacista, alçaren un exèrcit propi —l'exèrcit de Catalunya— nomenant-ne per general comandant Antonio de Villarroel.^[15] El 25 de juliol de 1713 l'exèrcit borbònic arribà davant Barcelona però, incapaç de prendre-la a l'assalt, la bloquejaren per terra esperant poder asfixiar-la.^[16] Però a l'interior de la ciutat la divisió entre radicals i moderats —inclús el conseller en Cap de Barcelona Manuel Flix i Ferreró era favorable a la submissió negociada amb Felip V—,^[17] va perjudicar les iniciatives dels primers mesos de la guerra. Els moderats intentaren una operació diplomàtica en connivència amb l'ambaixador català a Londres Pau Ignasi Dalmases per sotmetre Catalunya a Felip V de manera negociada,^[18] però el novembre de 1713 l'elecció del nou conseller en Cap Rafael Casanova frustrà el pla.^[19]

Aquest avortà qualsevol temptativa diplomàtica de negociar la submissió i se centrà a passar a l'ofensiva ordenant una expedició a l'exterior de Barcelona sota les ordres del marquès del Poal.^[19] L'operació es veié afavorida quan a principis de gener de 1714^[20] esclatà l'aixecament general contra les tropes borbòniques provocat per les ordres de Madrid de cobrar impostos a Catalunya.^[21] L'aixecament de la ruralia catalana convocant el sometent al crit de «Via fora, lladres !»^[22] va forçar la retirada de 10.000 soldats borbònics de Barcelona alleujant la situació de la ciutat.^[23]

En paral·lel a Utrecht els diplomàtic espanyols van negociar el Tractat de comerç entre Espanya i Gran Bretanya que generalitzava les prebendes comercials als mercaders anglesos i a Londres aconseguiren que el secretari d'estat Henry Bolingbroke ordenés que l'esquadra britànica ajudés les tropes de Felip V a atacar Barcelona.^[24] El febrer de 1714 es produí un intent de cop d'estat a l'interior de Barcelona de resultes del qual es constituí una nova junta de govern —la «Junta dels 24»— encapçalada pels consellers de Barcelona als quals els diputats de la Generalitat cediren la direcció de la guerra.^[25] Així es va culminar el procés mitjançant el qual els radicals van assumir tot el poder polític i el conseller en Cap de Barcelona, Rafael Casanova esdevingué el màxim mandatari polític, i militar, de Catalunya.^[26]

El Tractat d'Utrecht havia postergat la solució del «Cas dels catalans» per a un tractat posterior, una «Pau Universal» que s'estava negociant a Rastatt entre austríacs i francesos, i en la que es fonamentava tota l'estratègia dels radicals. Tanmateix, les pressions diplomàtiques espanyoles aconseguiren frustrar la negociació i en el Tractat de Rastatt del març de 1714 no s'abordà la situació de Catalunya, esvaint-se tota esperança de rebre l'auxili de Carles d'Àustria.^[27] Tot seguit l'abril de 1714 el govern de Felip V oferí una sortida negociada al conflicte però la radicalitzada «Junta dels 24 de Barcelona» va rebutjar la submissió si no es mantenien les Constitucions de Catalunya.^[28] El maig de 1714 els defensors de la ciutat jurament solemnement «lluitar fins a la darrera gota de sang»^[29] mentre que la guerra a l'interior de Catalunya devastava el país. L'equilibri de forces no es va poder trencar fins al juliol de 1714, quan Lluís XIV de França va ordenar a l'exèrcit francès sota les ordres del mariscal Berwick que entrés a Espanya i s'inicià un veritable setge militar contra Barcelona.^[30]

L'artilleria francesa començà a batre les muralles mentre els enginyers francesos obriren les trinxeres d'atac des de les quals les tropes borbòniques començaren a aproximar-se cap a les muralles de Barcelona.^[31] El 12, 13 i 14 d'agost llançaren diversos atacs per conquerir la ciutat però foren rebutjats.^[32] Entre tant a Londres ocorregué el miracle diplomàtic que els resistents esperaven: la mort de la reina Anna de Gran Bretanya propicià un canvi de govern a Anglaterra. L'ambaixador català a Londres pressionà el consell de regència britànic i aquest ordenà a l'esquadra britànica del mediterrani que es dirigís a Barcelona per salvar la ciutat,^[33] però les pressions diplomàtiques franceses provocaren al darrer moment que s'aturessin les ordres, que quedaren en suspens fins a l'entronització del nou rei Jordi I de Gran Bretanya.^[34]

A Barcelona la situació s'havia tornat crítica car ja no quedaven aliments, augmentant les desercions i esclatant motins de la població que demanava pa.^[35] Sense tropes suficients per aturar un altre assalt borbònic i evitar una carnisseria Villarroel pressionà la «Junta dels 24» perquè capitulés.^[36] El 3 de setembre Berwick oferí negociar una capitulació de rendició,^[37] però els Tres Comuns de Catalunya ho rebutjaren.^[38]

L'11 de setembre les tropes borbòniques llançaren l'assalt final sobre Barcelona.^[39] Després d'unes 10 hores de combats Villarroel, que havia caigut ferit, resolgué unilateralment suspendre les hostilitats sense autorització dels dirigents polítics catalans. Finalment el 12 de setembre, amb la ciutat en runes i les muralles ocupades pels borbònics, els Tres Comuns s'abocaren a negociar la rendició, essent ocupada Barcelona el 13 de setembre de 1714.^[40] En el pacte de capitulació Berwick va concedir als caps de la rebel·lió la vida i el perdó pels delictes comesos.^[41] Quatre dies després, el 16 de setembre de 1714, foren abolits els Tres Comuns de Catalunya —Generalitat de Catalunya, el Consell de Cent de Barcelona, i el Braç militar de Catalunya—.^[42] El 20 de setembre l'exèrcit francès lliurà Barcelona al govern espanyol moment en el qual, contravenint els pactes amb Berwick, foren empresonats 25 oficials militars de l'exèrcit català que van servir de boc expiatori davant Felip V. Derogades les Constitucions catalanes, el 1716 Felip V promulgà els Decrets de Nova Planta que instauraren l'absolutisme a Catalunya.