Our website is made possible by displaying online advertisements to our visitors.
Please consider supporting us by disabling your ad blocker.
Immanuel Kant
Immanuel Kant [AFI: ɪˌmɑnʊ̯ɛl[1] ˈkʰantʿ] (Königsberg, 22 d'abril del 1724 - 12 de febrer del 1804)[2] fou un destacat filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant fou educat en el pietisme. El 1740, entra en la Universitat de Königsberg, la seva ciutat natal, com a estudiant de teologia, i hi fou alumne de Martin Knutzen, que l'introduí en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff i li va imbuir, així mateix, l'interès per les ciències naturals, en particular per la mecànica de Newton. Al llarg de la seva vida, Kant no va arribar a allunyar-se mai més d'un centenar de quilòmetres de la seva ciutat natal, per la qual cosa la seva existència va transcórrer pràcticament a la seva ciutat natal mateixa. L'única excepció fou quan va residir uns mesos a Arnsdorf, on treballà com a preceptor, activitat a la qual es va dedicar per guanyar-se la vida després de la mort del seu pare (1746).
Després de doctorar-se en la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en aquest centre la docència i, el 1770, després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment en fou nomenat professor ordinari de lògica i metafísica. Atret per la teologia i, després, per la matemàtica i la física de Newton, es graduà i ensenyà en la universitat.
En la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; feu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'empirisme de David Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals, entre les quals es poden destacar Kritik der reinen Vernunft (Crítica de la raó pura, 1781; edició corregida, 1787),[3] Kritik der praktischen Vernunft (Crítica de la raó pràctica, 1788), Kritik der Urteilskraft (Crítica del judici, 1790), i l'important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins al 1938).[3] Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent en els segles xix i xx, Kant feu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura.[3]
La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És conegut el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut, fins al punt que arribà a convertir-se en una espècie de senyal horari per als seus conciutadans; es conta que l'única excepció es va produir el dia en què la lectura de l'Émile, de Rousseau, el va absorbir tant com per a fer-li oblidar el seu passeig, fet que va suscitar l'alarma dels seus coneguts.
- ↑ En pronunciació aïllada: [ɪˈmɑːnʊ̯ɛl] o [ɪˈmɑːnʊ̯el].
- ↑ Asimov, Isaac. «Kant, Immanuel». A: Enciclopedia biográfica de ciencia y tecnología : la vida y la obra de 1197 grandes científicos desde la antigüedad hasta nuestros dias (en castellà). Nueva edición revisada. Madrid: Ediciones de la Revista de Occidente, 1973, p. 194. ISBN 8429270043.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Immanuel Kant». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Previous Page Next Page
