Biografia | |
---|---|
Naixement | 3 gener 1239 |
Mort | 18 novembre 1305 (66 anys) Lió (França) |
Causa de mort | mort accidental |
Sepultura | Church Saint-Armel in Ploërmel (en) |
Religió | Cristianisme |
Obra | |
Obres destacables
| |
Altres | |
Títol | Duc de Bretanya |
Família | Casa de Dreux |
Cònjuge | Beatriu d'Anglaterra (1260 (Gregorià)–) |
Fills | Pierre de Dreux, Comte de Léon, Artur II de Bretanya, Jean de Bretagne, Maria de Bretanya, Henry de Dreux, Blanca de Bretanya, Eleanor de Bretanya |
Pares | Joan I el Roig i Blanca de Navarra |
Germans | Alix de Bretagne |
Joan II de Bretanya[1] (3 o 4 de gener de 1239 - 16 de novembre de 1305, Lió) va ser duc de Bretanya (1286- 1305), comte de Richmond (1268- 1305) i par de França.
Va acompanyar el seu pare, Joan I, i a Lluís IX de França a la vuitena Croada que es va acabar per la mort del rei el 1271 a Tunis. Mentre que el seu pare tornava a Bretanya, ell va anar a Palestina, probablement amb la croada d'Eduard I d'Anglaterra, el seu cunyat.
El 1285, va acompanyar al rei Felip III de França l'Intrèpid, a la guerra contra el rei català Pere el Gran (croada d'Aragó). Cunyat del rei d'Anglaterra, el seu fill segon, Joan, va ser designat per aquest darrer com a capità general d'Aquitània i va defensar aquesta província contra l'exèrcit del rei de França, dirigit per Carles I de Valois. Joan no va experimentar més que derrotes. Els anglesos que intentaven avituallar-se a Bretanya van cometre pillatges sobre pillatges, el que va portar al duc a rompre la seva aliança amb el rei d'Anglaterra. Va casar el seu net, el futur Joan III de Bretanya amb Isabel, la filla de Carles de Valois, i el seu ducat van ser erigits en pairia el 1297 pel rei Felip IV de França que tenia espies a través dels bisbes, actuant de fet contra els templaris.
De 1297 a 1304, va ajuntar la seva bandera a la del rei de França en la seva lluita contra els flamencs; és citat a la batalla de Mons-en-Pévèle, als dos setges de Lilla, i a altres combats.
El 1305, després de la pau, va anar a Lió per a la consagració del papa Climent V per tal d'arreglar els seus conflictes amb l'episcopat bretó. De tornada de l'església de Saint-Just de Lió, quan el duc portava la brida de la mula pontifical, un mur sobre el qual s'havia situat una multitud d'espectadors es va esfondrar, atropellant el sobirà pontífex i enterrant a Joan II. Se'l va retirar moribund, i va expirar quatre dies més tard, el 16 de novembre. El seu cos es va col·locar en un taüt de plom i portat al seu ducat per ser inhumat als Carmelites de Ploërmel que havia fundat. L'estàtua jacent del duc, així com el de Joan III de Bretanya, serà transferida a l'església de Saint-Armel el 1821.
Durant el seu mandat destacaria la figurar de l'eminent jurista Erwan Helouri (1253-1303), més conegut com a Sant Iu (en francès Saint Ives), des que fou canonitzat el 1347, al que actualment se'l considera com a patró dels advocats i notaris.