Joan II de Bretanya

Joan II de Bretanya

Biografia
Naixement	3 gener 1239
Mort	18 novembre 1305 (66 anys) Lió (França)
Causa de mort	mort accidental
Sepultura	Church Saint-Armel in Ploërmel (en)
Religió	Cristianisme
Obra
Obres destacables 1303 Treaty of Paris (en)
Altres
Títol	Duc de Bretanya
Família	Casa de Dreux
Cònjuge	Beatriu d'Anglaterra (1260 (Gregorià)–)
Fills	Pierre de Dreux, Comte de Léon, Artur II de Bretanya, Jean de Bretagne, Maria de Bretanya, Henry de Dreux, Blanca de Bretanya, Eleanor de Bretanya
Pares	Joan I el Roig   i Blanca de Navarra
Germans	Alix de Bretagne

Joan II de Bretanya^[1] (3 o 4 de gener de 1239 - 16 de novembre de 1305, Lió) va ser duc de Bretanya (1286- 1305), comte de Richmond (1268- 1305) i par de França.

Va acompanyar el seu pare, Joan I, i a Lluís IX de França a la vuitena Croada que es va acabar per la mort del rei el 1271 a Tunis. Mentre que el seu pare tornava a Bretanya, ell va anar a Palestina, probablement amb la croada d'Eduard I d'Anglaterra, el seu cunyat.

El 1285, va acompanyar al rei Felip III de França l'Intrèpid, a la guerra contra el rei català Pere el Gran (croada d'Aragó). Cunyat del rei d'Anglaterra, el seu fill segon, Joan, va ser designat per aquest darrer com a capità general d'Aquitània i va defensar aquesta província contra l'exèrcit del rei de França, dirigit per Carles I de Valois. Joan no va experimentar més que derrotes. Els anglesos que intentaven avituallar-se a Bretanya van cometre pillatges sobre pillatges, el que va portar al duc a rompre la seva aliança amb el rei d'Anglaterra. Va casar el seu net, el futur Joan III de Bretanya amb Isabel, la filla de Carles de Valois, i el seu ducat van ser erigits en pairia el 1297 pel rei Felip IV de França que tenia espies a través dels bisbes, actuant de fet contra els templaris.

De 1297 a 1304, va ajuntar la seva bandera a la del rei de França en la seva lluita contra els flamencs; és citat a la batalla de Mons-en-Pévèle, als dos setges de Lilla, i a altres combats.

El 1305, després de la pau, va anar a Lió per a la consagració del papa Climent V per tal d'arreglar els seus conflictes amb l'episcopat bretó. De tornada de l'església de Saint-Just de Lió, quan el duc portava la brida de la mula pontifical, un mur sobre el qual s'havia situat una multitud d'espectadors es va esfondrar, atropellant el sobirà pontífex i enterrant a Joan II. Se'l va retirar moribund, i va expirar quatre dies més tard, el 16 de novembre. El seu cos es va col·locar en un taüt de plom i portat al seu ducat per ser inhumat als Carmelites de Ploërmel que havia fundat. L'estàtua jacent del duc, així com el de Joan III de Bretanya, serà transferida a l'església de Saint-Armel el 1821.

Durant el seu mandat destacaria la figurar de l'eminent jurista Erwan Helouri (1253-1303), més conegut com a Sant Iu (en francès Saint Ives), des que fou canonitzat el 1347, al que actualment se'l considera com a patró dels advocats i notaris.