La Gioconda (Ponchielli)

Aquest article tracta sobre l'òpera de Ponchielli. Si cerqueu el quadre de da Vinci, vegeu «La Gioconda».

La Gioconda

Portada del primer llibret de 1876
Forma musical	òpera
Compositor	Amilcare Ponchielli
Llibretista	Arrigo Boito (llibret online)
Llengua original	Italià
Basat en	Victor Hugo, Angelo, tyran de Padoue (Victor Hugo )
Data de publicació	segle XIX
Gènere	Grand Opéra
Parts	Quatre
Lloc de la narració	Venècia
Època d'ambientació	segle XVII
Personatges	La Gioconda, cantant ambulant (soprano) Laura Adorno, genovesa, muller d'Alvise Badoero (mezzosoprano) Alvise Badoero, un dels caps de la Inquisició de l'Estat (baix) La Cieca, (La cega) mare de la Gioconda (contralt) Enzo Grimaldo, príncep genovès (tenor) Barnaba, confident de la Inquisició (baríton) Zuàne, regatista (baix) Un cantant (baix) Isèpo, escrivà públic (tenor) Un pilot (baix) Monjos, operaris, senadors, cavallers, dames, màscares, poble, mariners, mossos, cantors, cavallers de la Companyia de la Calça, frares (cor) Massers, escuders, esbirros, cornetes, dàlmates, moros, el gran canceller, un regatista, el consell dels deu, sis escolans, un contramestre, un mestre de veles, un serf moro, el Dogo (comparses)
Estrena
Estrena	8 d'abril de 1876
Escenari	La Scala de Milà,
Director musical	Franco Faccio
Intèrpret	Franco Faccio
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	26 de febrer de 1883 (estrena a Espanya)

La Gioconda és una òpera en quatre actes d'Amilcare Ponchielli sobre un llibret d'Arrigo Boito (signat sota el pseudònim anagramàtic de Tobia Gorrio), inspirat en el drama Angelo, tyran de Padoue, una obra de teatre en prosa de 1835 de Victor Hugo. És la mateixa font que Gaetano Rossi havia utilitzat per al llibret d'Il giuramento de Mercadante el 1837). Es va estrenar a La Scala de Milà el 8 d'abril de 1876.

La Gioconda va ser un gran èxit per a Ponchielli, entre les òperes italianes amb més èxit al costat de l'Aida (1871) i l'Otello (1887) de Verdi. També és un exemple famós del gènere italià de la grande opera, l'equivalent de la grand opéra francesa, amb forts trets passionals i dramàtics i amb una escriptura vocal i efectes teatrals que anuncien el verisme.^[1]

Malgrat el succés de públic i crítica de l'estrena, el compositor va revisar l'obra tres vegades; la quarta i última versió es va representar per primera vegada el 1879 a Gènova abans d'arribar a La Scala de Milà el 12 de febrer de 1880. Aquesta versió es va establir com la definitiva. Hi ha diversos enregistraments complets, i es representa regularment, sobretot a Itàlia. És una de les poques òperes que té un paper principal per a cadascun de les sis veus principals.^[2] L'òpera inclou també el famós ballet Dansa de les hores, sovint representat per separat o en paròdia.