Tipus | gènere literari |
---|
La literatura sapiencial és un gènere literari comú a l'Antic Orient Pròxim que conté declaracions de savis que donen ensenyaments sobre la divinitat i la virtut. Malgrat que aquest gènere fa servir tècniques narratives orals tradicionals, es va difondre de manera escrita.
La literatura sapiencial més antiga coneguda es remunta a mitjan III mil·lenni abans de la nostra era, i procedeix de Mesopotàmia i Egipte. Aquestes àrees van continuar produint literatura sapiencial durant els dos mil·lennis i mig següents. La literatura sapiencial de les cultures grega, xinesa i índia començà a aparéixer a mitjan I mil·lenni abans de la nostra era. En el mil·lenni I ae va sorgir literatura sapiencial grecoegipcia, i alguns dels elements de la qual s'incorporaren més tard al pensament islàmic.
Un altre gènere comú són les obres existencials que tracten de la relació entre l'ésser humà i Déu, les recompenses i càstigs divins, la teodicea, el problema del mal i per què li ocorren coses dolentes a la gent bona. El protagonista sol ser-ne una bona persona assetjada per la tragèdia, que intenta comprendre la seua malastrugança en la vida. L'exemple més conegut n'és el Llibre de Job, tot i que va ser precedit i probablement es basà en obres mesopotàmiques anteriors com ara La teodicea babilònica, el poema escrit en accadi Ludlul bel nemeqi ('Lloaré al Senyor de la saviesa' o 'El poema del just que sofreix'), el Diàleg entre un home i el seu Déu, també en accadi o el sumeri L'ésser humà i el seu Déu.[1]
El gènere literari dels espills de prínceps, amb una llarga història en la literatura islàmica i renaixentista occidental, és un cognat secular de la literatura sapiencial. En l'antiguitat clàssica, la poesia didàctica d'Hesíode, en concret els Treballs i els dies, es considerava una font de coneixement com la literatura sapiencial d'Egipte, de Babilònia, de Palestina o l'Índia. La poesia preislàmica conté molts poemes de saviesa, com ara la poesia de Zuhayr bin Abi Sulma (520-609).