Nazisme

El nazisme o nacionalsocialisme (de l'alemany Nationalsozialismus; AFI: [nɑt͡si̯oˈnɑːlzot͡si̯ɑˌlɪsmʊs])^[1][2][3] és la ideologia i pràctiques del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) d'Adolf Hitler; i les polítiques adoptades pel govern de l'Alemanya Nazi a partir del 1933 fins al 1945, un període també conegut com a Tercer Reich.^[4][5][6] El nom oficial alemany del partit era Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP). El nacionalsocialisme estava relacionat amb el feixisme, per bé que alguns autors l'han considerat la versió més radical i violenta d'aquest, sobretot per les consideracions racistes,^[7] especialment antisemites. Alguns altres elements definidors d'aquesta ideologia són l'antiparlamentarisme, el nacionalisme ètnic, l'oposició al liberalisme social, polític i econòmic, l'anticomunisme, la ideologia de sang i sòl o l'eugenèsia de «vida no mereixedora de vida» que va culminar en l'Holocaust.

El terme nazi (en alemany, AFI: [nɑt͡si̯]) fou encunyat per primer cop pel ministre de propaganda Joseph Goebbels, que el va fer servir per a referir-se als membres del seu partit, el Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per extensió, la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i la ideologia nacionalsocialistes. El discurs nazi promulgava la conquesta de Lebensraum ("espai vital") per a la raça ària al mateix temps que la desaparició de tots els individus, grups i ètnies considerats indesitjables al Tercer Reich, que va culminar en genocidi a gran escala, amb la creació de camps de concentració i camps d'extermini. L'extermini industrial dels jueus és una característica exclusiva del nazisme, comparat amb els altres totalitarismes, amb què comparteix nogensmenys l'antisemitisme, el racisme, el colonialisme, la contra-il·lustració. Altres totalitarismes van utilitzar aquesta única diferència entre el nazisme en una temptativa de rehabilitar, per exemple el feixisme italià.^[8]

A Alemanya la rebel·lió contra el racionalisme va donar origen, entre altres coses, a una varietat d'associacions que promovien una tornada a visions romantitzades del passat alemany, en la qual cosa Richard Wagner va tenir alguna influència^[9] i una societat ocultista i semisecreta, la Societat Thule —basada en l'ariosofia i primers a usar l'esvàstica en el context de l'època— que va patrocinar el Partit Obrer Alemany (DAP), més tard transformat per Hitler en el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany.^[10]

A l'anterior s'ha suggerit que cal agregar factors específicament alemanys. Malgrat que Maurice Duverger considera tals consideracions poc convincents a fi d'explicar el desenvolupament del nazisme,^[11] s'ha afirmat que no es pot explicar el nazisme sense considerar el seu origen.

També s'ha suggerit entre els factors que expliquen aquest origen s'ha d'esmentar una tradició cultural (volkgeist),^[13] que es remunta a personatges tals Lorenz von Stein i Bismarck— en la qual l'Estat adquiria poders dictatorials, demandant ordre, disciplina i control social estricte a fi de garantir el creixement i el benestar econòmic de la població. "L'obra de Hitler no va constituir una singularitat, sinó que es va inscriure en una tradició alemanya de pensament que ha malinterpretat la tríade de valors de la Revolució francesa de 1789: "Llibertat, igualtat i fraternitat". Ha existit un menyspreu cap a la llibertat, que ha estat associada a riscos i pors, de manera que aquesta no és anhelada per molts alemanys. No s'ha buscat la igualtat davant la llei, sinó la igualtat social amb polítiques de redistribució de riquesa i cerca de seguretat que ja havien començat amb la "revolució des de dalt" del canceller Otto von Bismarck (1815-1898). Hitler va continuar aquesta línia quan va arribar al poder".^[14]

Aquesta tradició es transforma, sota la influència de personatges tals com Ernst Forsthoff, jurista conservador de gran influència, qui, a partir del període de la República de Weimar, postula que els individus estan subordinats sia a l'«Estat absolut» o al «Volk», sota la direcció d'un líder o Führer.^[15] Forsthoff ha estat molt criticat a Alemanya com sent un dels juristes que va legitimar l'Estat nazi. No obstant això, no va ser un membre oficial d'aquest partit i fins i tot la seva càtedra va ser prohibida per la Gestapo. Després de la guerra, Forsthoff va canviar la seva posició al fet que els individus estan sotmesos a la demandes de la tecnologia i va tenir una participació destacada com a representant de la tendència “conservativa radical” al gran debat en aquest país sobre el paper de la llei en el context de la constitució que es proposava.^[16]

El nazisme transforma, sense molta dificultat, aquest culte per força del més fort que és l'ari en un antisemitisme pur i simple, utilitzant la preexistent llegenda d'una conspiració jueva per prendre el control mundial (vegeu Nou Ordre Mundial (conspiració) i Els protocols dels savis de Sion) per explicar la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial: l'exèrcit d'aquest país va ser traït i «apunyalat a l'esquena» (vegeu Llegenda de la punyalada per l'esquena)^[17] pels bolxevics i jueus. Aquesta «traïció» s'estén al govern socialdemòcrata de la República de Weimar que permet ara que aquests mateixos jueus i altres financers es beneficiïn de la inflació, i altres problemes que afecten els alemanys.^[18] Adduint a més que molts dels principals líders comunistes són també jueus, assimilen tots dos conceptes en una gran «conspiració judeo-marxista». Per exemple, Pablo Jiménez Cores cita a Hitler: «em vaig convertir en un fanàtic antisemita, ja que havia esbrinat que el jueu abraçava l'obra de Marx -teoria de la conspiració judeo-marxista- indicant que: la doctrina jueva del marxista rebutjava el principi aristocràtic de la naturalesa i en lloc de l'etern privilegi de la força i energia, col·loca el seu munt i pes mort de nombres. D'aquesta sort, nega el valor de l'individu.... i combat la importància de la nacionalitat i de la raça... sent l'únic resultat per als habitants d'aquesta terra... la ruïna»»^[19]

El nazisme es concreta com una ideologia totalitària d'índole feixista en la mesura en què es caracteritza per donar una importància central i absoluta a l'Estat —a partir del qual s'ha d'organitzar tota activitat nacional^[20] (vegeu Gleichschaltung)— representat o encarnat i sota la direcció o lideratge d'un cabdill suprem, en aquest cas Hitler, i per proposar un racisme, nacionalisme i imperialisme visceral que ha de portar a conquerir els pobles que es considerin inferiors (vegeu Lebensraum). A partir de 1926, Hitler va centralitzar de forma creixent la capacitat de decisions en el partit. Els dirigents locals i regionals i altres càrrecs no eren elegits, sinó nomenats, d'acord amb el Führerprinzip (‘principi d'autoritat’) directament per Hitler, i a ell responien, demandant, al seu torn, obediència absoluta dels seus subordinats. El poder i autoritat emanava del capdavanter, no de la base.^[21][22][23]