Parc natural

L'any 1969, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) definí un parc natural com “un paisatge natural, que de vegades inclou elements de paisatge conreat i assentaments humans, que ha estat protegit i és accessible al públic”.^[1] Tot i que aquesta formulació resulta actualment quelcom desfasada, pot considerar-se que recull els principals aspectes característics dels parcs naturals. Així, a diferència d'altres modalitats d'espais naturals protegits (parcs nacionals, reserves naturals, etc.), els territoris declarats com a parc natural presenten generalment un cert nivell d'humanització. Malgrat això, han mantingut uns valors naturals molt rellevants que han motivat la seva protecció jurídica. Aquesta pretén, en general, fer compatible l'activitat humana (aprofitaments dels recursos naturals, usos turístics i recreatius, altres activitats econòmiques, etc.) amb la preservació del medi natural i del paisatge. Els objectius dels parcs naturals poden comprendre també altres aspectes com el desenvolupament sostenible d'àrees rurals, la gestió d'espais periurbans o metropolitans, l'educació ambiental.^[2]

La figura jurídica del parc natural s'ha desenvolupat sobretot a Europa (de vegades amb altres denominacions), especialment a escala regional, per bé que arreu del món es poden trobar espais protegits de característiques similars. Molts d'ells es podrien enquadrar bastant bé en la categoria V de la classificació mundial d'àrees de protecció establerta per la UICN.^[3]

A Catalunya, la llei d'Espais Naturals de 1985^[4] en fa aquesta definició:“Són parcs naturals els espais naturals que presenten valors naturals qualificats, la protecció dels quals es fa amb l'objectiu d'aconseguir-ne la conservació d'una manera compatible amb l'aprofitament ordenat de llurs recursos i l'activitat de llurs habitants.“