Psicologia evolutiva

Psicologia evolutiva o del desenvolupament humà. Estudia la forma en la qual els éssers humans canvien al llarg de la seua vida; comprén l'estudi del cicle vital, de quina manera canvien contínuament les accions d'un individu i com aquest reacciona a un ambient que també està en constant canvi. Els psicòlegs denominen desenvolupament al canvi psicològic sistemàtic que es dona al llarg de la vida. Durant aquest procés la persona accedeix a estats més complexos i "millors" que els anteriors.^[1] És una branca de la psicologia amb més de cent anys. La psicologia del desenvolupament s'interessa a explicar els canvis que tenen lloc en les persones amb el pas del temps, és a dir, amb l'edat. També se li coneix amb el nom de “psicologia del cicle vital”, ja que estudia els canvis psicològics al llarg de la vida de les persones.

Aquest seria, doncs, l'objecte d'estudi de la psicologia del desenvolupament: els canvis que es donen en les persones al llarg de la vida poden ser explicats per uns factors que es troben enfrontats per parelles: continuïtat enfront de discontinuïtat, herència versus ambient, i normativitat versus idiografia.^[2] També el context en què es desenvolupen els subjectes ens permet comprendre'n millor l'evolució; així, cal destacar-ne el context històric, socioeconòmic, cultural i fins i tot l'ètnic. El desenvolupament s'ha d'entendre com un procés continu, global i molt flexible.^[3]

Al llarg de l'últim segle han sigut diversos els corrents i models teòrics que han aportat les seues recerques per explicar el fenomen del canvi. En general, cada model té les seues explicacions, de vegades contradictòries amb altres teories. Aquesta diversitat de paradigmes explicatius enriqueixen la comprensió del fenomen del desenvolupament.^[4]

Els més significatius d'aquests models són la psicoanàlisi, la psicologia genètica de Jean Piaget, el model sociocultural de Lev Vygotski recolzat en la teoria dels espais buits de Mercedes Chaves Jaime, les teories de l'aprenentatge, el model del processament de la informació i, més recentment, el model ecològic i etològic.

Segons Erik Erikson, hi ha una sèrie de tasques implícites en el desenvolupament de l'ésser humà, pròpies de les successives etapes. Aquestes tasques són, en gran part, imposades per la societat i la cultura. Amb el procés de socialització, complir aquestes tasques arriba a convertir-se una aspiració de l'individu, i li marca la conducta en determinats moments de la vida.