Rima

Aquest article tracta sobre el terme de poètica. Si cerqueu l'accident geològic, vegeu «Rima (exogeologia)».

La rima és la concordança parcial o total d'uns sons als versos per produir un efecte de musicalitat a partir de l'última vocal tònica.^[1] Pot donar-se en qualsevol posició del vers, si bé el més freqüent és que es produeixi al final i entre versos que no estiguin gaire allunyats, per mantenir la memòria de la cadència a la ment del receptor. La rima pot ser consonant, si els sons repetits són exactes, o assonant, si només hi ha coincidència de les vocals.^[2]

És un recurs poligenètic, comú a quasi totes les llengües.^[3] En grec antic es deia homoioteleuton («que acaba en el mateix»), si bé que en la poesia grega i llatina no va ocupar el lloc central que va obtenir a Occident, primer amb la poesia hímnica^[4] del cant religiós de la seqüència gregoriana i sobretot des de la poesia trobadors a l'Edat Mitjana. A més del seu aspecte musical, és un recurs que facilita la memorització.^[4]

La paraula prové del provençal rim, derivat del grec antic ῥυθμός «moviment regular, cadenciós» via el llatí rhythmus. A l'edat mitjana va prendre el sentit de vers romanç, basat en accents, nombre de sil·labes i rimes, a diferència del vers mètric llatí, un altre recurs literari.^[5] A les obres modernes en versos alexandrins sovint és combina la rima amb una estructura mètrica sil·làbica inspirada en la poètica clàssica.