Tipus | espasa |
---|---|
País d'origen | Antiga Roma. |
Història de servei | |
En servei | Des de segle I dC - segle IV dC. |
Operadors | Legionaris romans, altres forces influenciades per Roma. |
Guerres | República Romana i Imperi Romà |
Especificacions | |
Longitud | 70 - 100 cm |
La spatha era una arma blanca emprada per l'exèrcit romà durant el període de decadència i invasions bàrbares. Es va originar al segle I a partir del gladius usat per la infanteria, atorgant-se-li major grandària (70-100 centímetres de fulla) perquè pogués ser usat de forma eficaç per la cavalleria.[1]
Posteriorment (segle iv) la spatha va ser adoptada també per la infanteria romana, a imitació dels guerrers bàrbars germans, que usaven espases llargues, i va passar més tard als pobles bàrbars, tant aliats com a invasors. A diferència del gladius usat anteriorment, que era sobretot una arma d'apunyalament a curta distància, la spatha, en ser més llarga i pesada, permetia mantenir una major distància amb l'enemic i era més de copejar donant talls. Això reflecteix el canvi en les tàctiques del soldat romà, que durant la decadència va perdre l'agressiva cerca de la lluita cos a cos d'èpoques anteriors. El model va seguir usant-se en el nord d'Europa durant diversos segles després de la caiguda de Roma sent emprat fins i tot pels vikings entre l'any 800 i el 1100. Per la seva forma i grandària, la spatha és la baula evolutiva entre el gladius romà i l'espasa medieval. La paraula "espasa", de fet, prové del nom de la spatha.