Sverre Sigurdsson

Sverre Sigurdsson

Sverre I. Catedral de Nidaros
Biografia
Naixement	1151 (Gregorià) Noruega
Mort	9 març 1202 (50/51 anys) Bergen (Noruega)
Sepultura	Christ Church (en) Catedral de Bergen
Monarca de Noruega
0 dC – 1202 ← Magne V de Noruega – Håkon Sverresson →
Dades personals
Religió	Catolicisme
Activitat
Ocupació	sacerdot
Família
Família	House of Sverre (en) i Hårfagre
Cònjuge	Marguerite de Suède (1185 (Gregorià)–)
Parella	Astrid Roesdotter
Fills	Erling Sverkersson  () Marguerite de Suède Ingeborg Sverkersdottir  () Astrid Roesdotter Cecilie (?)  () Astrid Roesdotter Håkon Sverresson  () Astrid Roesdotter Christine de Norvège  () Marguerite de Suède Sigurd Lavard  () Astrid Roesdotter
Pares	Sigurd II de Noruega   i Gunnild Asgautsdatter
Germans	Cécilia Sigurdsdatter Haakon II de Noruega Sigurd Markusfostre

Sverre Sigurdsson (en nòrdic antic: Sverrir Sigurðarson, 1151 - Bergen, 9 de març de 1202). Rei de Noruega de 1184 a 1202.^[1][2] Suposadament era un fill il·legítim del rei Sigurd II.^[3]

És vist per molts historiadors com un dels monarques noruecs més importants de la història. Va arribar al poder com a líder d'un grup rebel, els birkebeiner, en oposició a un altre monarca, Magnus V, amb el qual va protagonitzar una llarga i sagnant guerra civil. 

Va tenir entre els seus principals enemics a l'Església Catòlica, que va procedir a la seva excomunió en 1194. Va haver de bregar amb diverses rebel·lions, i de fet mai va poder establir la pau al país. 

Va ser un brillant estrateg i improvisador, tant en la política com en l'aspecte militar. Les seves tàctiques innovadores van ajudar els birkebeiner - un grup d'activitats marginals fins a l'arribada de Sverre- a convertir-se en un exèrcit ben entrenat, adaptable i amb una gran organització. Es creu que Sverre era de curta alçada, perquè solia combatre a cavall, en contraposició a la tradició nòrdica on els reis encapçalaven al seu exèrcit en la línia de batalla.

La font més important sobre la seva vida és la Saga de Sverre, un document escrit en vida del monarca, i considerada com una font en certa manera parcial, ja que va ser escrita sota la patrocinación directa de Sverre. Una font alternativa és la correspondència sostinguda entre els bisbes i el papa sobre els assumptes corresponents a l'Església.