Trompeta

Trompeta

Tipus	valve trumpets (en)
Classificació Hornbostel-Sachs	423.233
Tessitura
Inventor	Tirsenos

La trompeta és un instrument musical de vent, pertanyent a la família dels instruments de vent-metall o metalls, fabricat en un aliatge de metall. El so es produeix mitjançant la vibració dels llavis de l'intèrpret en l'embocadura a partir de la columna de l'aire (flux d'aire), embocadura que està acoblada a un tub corbat que acaba en un pavelló. El músic que toca la trompeta rep el nom de trompetista.

Hi ha diferents tipus de trompetes. La trompeta més emprada està afinada en si♭ (bemoll), i és un instrument transpositor, i la més familiar per a nosaltres és la trompeta en do, que no és transpositora. També hi ha trompetes afinades en fa, en la i en mi♭.

L'embocadura de la trompeta, com la del trombó, té una perforació interior en forma de copa en U. Això contribueix a fer que la sonoritat de la trompeta sigui més vibrant, i menys càlida que la d'altres instruments, com per exemple, la trompa. El tub de la trompeta, que pot ésser de diferents aliatges, com per exemple de coure, tret de la part del pavelló que és cònica, està constituït per un tub cilíndric, fet que en combinació amb les característiques de l'embocadura confereixen a l'instrument el timbre i potència sonora característica.

És un dels instruments més antics.^[1] De les trompetes, instruments als quals des de l'antiguitat se'ls va an paper militar o cerimonial pel fet d'estar constituïdes per un tub bàsicament cilíndric, caldria cercar-lo en els antics instruments de canya o fusta. Un exemple en seria la trompeta d'escorça. Instruments metàl·lics d'aquestes característiques ja es troba a l'antic Egipte, però els parents més propers de les actuals trompetes foren el salpinx, mena de trompeta curta dels grecs, o la tuba, trompeta llarga dels romans, ambdues d'ús militar, així com en la gran trompeta sarraïna, importada pels croats.

Amb una construcció inicialment recta, al segle xv s'inicien els intents, primerament amb una rudimentària forma en S, que conduiran, un segle més tard, a desenvolupar una tècnica més depurada que permetrà enrotllar el tub sobre ell mateix així com l'afegit de cossos de recanvi que permetien modificar la llargada de l'instrument i, per tant, la tonalitat.

No serà fins al segle xix que s'hi incorpori algun mecanisme per modificar la dimensió total del tub amb algun sofisticat sistema que allargava el tub principal mitjançant la inclusió de tubs complementaris pels quals es podia desvibre de sons que pot fer l'instrument. Si en un principi aquest mecanisme foren les vàlvules giratòries, posteriorment es van imposar arreu les vàlvules de pistons, excepció feta de l'àrea germànica, els quals permeten a l'instrument tocar dues octaves i mitja.

La sordina és un accessori de metall o fusta que s'introdueix en el pavelló. Permet graduar, segons les necessitats expressives, tant la potència sonora de l'instrument com la qualitat tímbrica. Així, el jazz, estil de música en el qual la trompeta ha assolit un paper destacat, ha donat peu a uns tipus específics de sordines calibrats d'acord amb els gusts i estètiques propis d'aquest estil.