Txad

Txad

جمهورية تشاد (Jumhūriyyat Txād) République du Tchad
Bandera Escut d'armes
Tipus	estat sobirà, estat sense litoral i país
Himne	La Tchadienne
Lema	«Unité, Travail, Progrès» «Unity, Work, Progress» «الاتحاد، العمل، التقدم» «Единство, труд, прогрес» «Undod, Gwaith, Cynnydd» «Unitat, treball, progrès»
Epònim	llac Txad
Localització
15° 28′ 00″ N, 19° 24′ 00″ E / 15.46667°N,19.4°E / 15.46667; 19.4
Capital i Ciutat més gran	N'Djamena
Conté la subdivisió	Bahr el Gazel Borku Mayo-Kebbi Est Region (en) ../... 22+
Població humana
Població	19.319.064 (2023) (15,05 hab./km²)
Gentilici	txadià, txadiana, txadians, txadianes
Idioma oficial	francès àrab
Geografia
Part de	Àfrica central
Superfície	1.284.000 km²
Aigua	1,9%
Banyat per	llac Txad
Punt més alt	Emi Koussi (3.415 m)
Punt més baix	Depressió de Bodele (160 m)
Limita amb	Camerun Sudan República Centreafricana Nigèria Líbia Níger Lliga Àrab
Creació	11 agost 1960
Organització política
Forma de govern	República
Òrgan executiu	Govern del Txad
Òrgan legislatiu	Assemblea Nacional del Txad , (Escó: 155)
• President	Mahamat Déby Itno
Màxima autoritat judicial	Supreme Court of Chad (en)
Membre de	OHADA Comunitat Econòmica dels Estats d’Àfrica Central Banc dels Estats d'Àfrica Central ../... 25+
PIB nominal	11.779.981.332 $ (2021)
Moneda	franc CFA de l'Àfrica Central
Identificador descriptiu
Fus horari	UTC+01:00 Àfrica/Ndjamena
Domini de primer nivell	.td
Prefix telefònic	+235
Telèfon d'emergències	17, 18 i 2251-4242
Codi país	TD
Altres
Agermanament amb	Aisai

La República del Txad (àrab: جمهورية تشاد, Jumhūriyyat Txād; francès: République du Tchad) o, senzillament, el Txad és una república de l'Àfrica central sense sortida al mar, que limita al nord amb Líbia, a l'est amb el Sudan, al sud amb la República Centreafricana, al sud-oest amb el Camerun i Nigèria i a l'oest amb el Níger. Té una extensió d'1.284.000 km² i una població de 9.253.493 habitants (2003). La capital és N'Djamena, amb més de set-cents mil habitants; passen dels cent mil Moundou i Sarh. El Txad està dividit en tres grans regions geogràfiques: la zona desèrtica del nord, l'àrid cinturó del Sahel en el centre i la sabana sudanesa fèrtil al sud. El llac Txad, pel qual el país va obtenir el seu nom, és la massa d'aigua més gran del Txad i la segona més gran d'Àfrica. El punt més alt del Txad és l'Emi Koussi en el desert del Sàhara. El Txad és la llar de més de 200 ètnies. L'àrab i el francès són els idiomes oficials, mentre les religions amb més seguidors al país són l'islam i el cristianisme.

A principis del setè mil·lenni aC, nombroses poblacions humanes van arribar al territori txadià. Per a finals del primer mil·lenni a.C., van sorgir i van desaparèixer diversos estats i imperis a la zona central del país, tots ells dedicats a controlar les rutes del comerç transaharià que creuaven per la regió. Al segle xix França va conquerir aquest territori i el 1920 el va incorporar l'Àfrica Equatorial Francesa. El 1960 el Txad va obtenir la seva independència sota el lideratge de François Tombalbaye. El 1965 els aixecaments en contra de les polítiques cap als musulmans del nord del país van culminar en una llarga guerra civil. Així, el 1979 els rebels van prendre la capital i van posar fi a l'hegemonia dels cristians del sud. No obstant això, els comandants dels rebels van romandre en una lluita constant fins que Hissène Habré es va imposar davant els seus rivals, però el 1990 va ser enderrocat pel seu general Idriss Déby. Recentment, la crisi de Darfur al Sudan va traspassar la frontera i va desestabilitzar al país, amb centenars de milers de refugiats vivint en campaments a l'est del país.

Mentre existeixen diversos partits polítics actius al país, el poder recau fermament a les mans del president Déby i el seu partit, el Moviment Patriòtic de Salvació. El Txad roman immers en la violència política i freqüents intents de cop d'estat. Actualment, el Txad és un dels països més pobres i amb major índex de corrupció del món, ja que la majoria dels txadians viuen en la pobresa com a agricultors i ramaders de subsistència. Des del 2009 el petroli s'ha convertit en la principal font d'exportacions per al país, sobrepassant la tradicional indústria del cotó.