Absolutisme espanyol

Absolutisme espanyol és una etiqueta de la historiografia i de la ciència política que s'aplica a diferents contextos històrics i polítics. Alguns autors, especialment els de la historiografia anglosaxona,^[1] no fan distinció entre diferents graus en la formació de la monarquia absoluta i utilitzen el terme per a les monarquies de començaments de l'Edat Moderna o fins i tot finals de l'edat mitjana. Aquest període, que en la historiografia francesa i espanyola se sol denominar Antic Règim, està caracteritzat per un increment de l'autoritat dels reis. Encara que va existir algun ús històric del terme (com l'expressió poder reial absolut, utilitzada per Enric III de Castella -1393- i més sovint per Joan II de Castella), aquest ús reflectia poc més que la pretensió dels reis de ser la font del dret, amb grans excepcions i limitacions. Fins al segle xvii no se sol parlar d'absolutisme en aquestes tradicions historiogràfiques, utilitzant-se denominacions alternatives, com la de monarquia autoritària. La necessitat de mantenir l'exercici del poder reial en pacte amb les institucions de representació estamental (les Corts) va permetre també la definició d'aquests sistemes polítics com un pactisme.^[2]