Accident del transbordador espacial Challenger

Accident del transbordador espacial Challenger

Plomall de fum del transbordador espacial Challenger després de la seva desintegració en ple vol
28° 38′ N, 80° 17′ O / 28.64°N,80.28°O / 28.64; -80.28
Tipus	accident aeri error de llançament
Part de	STS-51-L
Data	28 gener 1986 (16.39.13)
Localització	Cap Canaveral (Florida)
Estat	Estats Units d'Amèrica
Causa	temps fred fallada estructural del dipòsit extern fallada d'una junta tòrica
Morts	7
Ha destruït	Transbordador espacial Challenger
Mitjà de comunicació

L'accident del transbordador espacial Challenger fou un accident mortal del programa espacial dels Estats Units que es produí el 28 de gener del 1986, quan el transbordador espacial Challenger (OV-099) es desintegrà 73 segons després d'enlairar-se, i que es cobrà la vida dels set membres de la tripulació. Els tripulants eren cinc astronautes de la NASA, un especialista de càrrega i una mestra d'escola. La missió, designada STS-51-L, era el desè vol de l'orbitador Challenger i havia de servir per posar en òrbita un satèl·lit de comunicacions i estudiar el cometa de Halley des de l'espai.

La nau es fragmentà sobre l'oceà Atlàntic, davant de la costa central de Florida (Estats Units), a les 11.39 EST (16.39 UTC). El vehicle es començà a desintegrar després de la fallada d'una junta tòrica del coet accelerador sòlid (SRB) dret durant l'enlairament. Aquesta fallada obrí un forat a través del qual el gas calent sota pressió de l'interior del motor de coet sòlid entrà en contacte amb l'estructura de connexió amb l'SRB i el tanc extern de combustible. La cadena d'esdeveniments conduí successivament a la separació de la connexió posterior de l'SRB dret, la fallada estructural del dipòsit extern i la destrucció gairebé immediata de l'orbitador per les forces aerodinàmiques.

Les operacions per trobar el compartiment de la tripulació i altres fragments del vehicle i aixecar-los del fons del mar duraren tres mesos. Malgrat que es desconeix el moment exacte en el qual moriren els membres de la tripulació, se sap que alguns encara eren vius després la desintegració inicial de la nau. Tanmateix, el transbordador no tenia cap sistema d'escapament. L'impacte del compartiment de la tripulació contra la superfície del mar a la seva velocitat terminal fou extremament violent i impossible de sobreviure.

L'accident suposà una aturada de 32 mesos del programa del transbordador espacial i la formació de la Comissió Rogers, una comissió especial nomenada pel president Ronald Reagan per investigar l'accident. La Comissió Rogers descobrí que la cultura organitzativa de la NASA i els processos de presa de decisió havien contribuït de forma decisiva a l'accident. Els directors de la NASA havien sabut des del 1977 que el disseny dels coets acceleradors sòlids del contractista Morton Thiokol tenia un defecte potencialment catastròfic a les juntes tòriques, però no l'havien resolt adequadament. A més a més, havien ignorat les advertències d'enginyers sobre els perills en el llançament provocats per les baixes temperatures d'aquell matí i no havien informat adequadament els seus superiors d'aquestes preocupacions. La Comissió Rogers feu nou recomanacions a la NASA que calia posar en pràctica abans de continuar els vols de transbordadors.

Molta gent veié el llançament en directe perquè a la tripulació hi havia Christa McAuliffe, el primer membre del Projecte Teacher in Space, que hauria estat la primera professora a l'espai. La cobertura dels mitjans de comunicació sobre l'accident fou molt àmplia: segons un estudi, el 85% dels estatunidencs enquestats havia sentit les notícies durant l'hora posterior a l'accident. L'accident del Challenger ha estat utilitzat com a cas d'estudi en moltes discussions sobre la seguretat en enginyeria i l'ètica al lloc de treball i el 1990 inspirà una pel·lícula per a televisió titulada Challenger.