Back Англызтәыла AB Inggréh ACE Англие ADY Engeland AF England ALS ኢንግላንድ AM Anglaterra AN Englaland ANG Ingilan ANN इंग्लैंड ANP
|
Per a altres significats, vegeu «Regne d'Anglaterra». |
England (en-gb)  | |||||
| |||||
| Tipus | país del Regne Unit | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Himne | God Save the King (1745) | ||||
| Lema | «Dieu et mon droit» (francès: «Déu i el meu dret») | ||||
| Símbol oficial | Rosa Tudor | ||||
| Sobrenom | Blighty | ||||
| Epònim | angles i terra | ||||
| Localització | |||||
| |||||
| Estat | Regne Unit | ||||
| Capital | Londres | ||||
| Conté la subdivisió | |||||
| Població humana | |||||
| Població | 53.012.456 (2011) (406,92 hab./km²) | ||||
| Llars | 23.044.097 (2011) | ||||
| Idioma oficial | anglès | ||||
| Geografia | |||||
| Superfície | 130.278 km² | ||||
| Punt més alt | Scafell Pike (978 m) | ||||
| Punt més baix | The Fens (−4 m) | ||||
| Limita amb | |||||
| Dades històriques | |||||
| Anterior | |||||
| Patrocini | Sant Jordi | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia parlamentària monarquia constitucional | ||||
| • Monarca | Carles III del Regne Unit (2022–) | ||||
| • Primer ministre | Keir Starmer (2024–) | ||||
| Moneda | lliura esterlina | ||||
| Identificador descriptiu | |||||
| Fus horari | |||||
| Prefix telefònic | +44 | ||||
| ISO 3166-2 | GB-ENG | ||||
| Lloc web | visitengland.com | ||||
Anglaterra (England en anglès, Pow Sows en còrnic, Lloegr en gal·lès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi.
En acabar el domini romà sobre Britànnia (la Gran Bretanya), l'illa va ser envaïda tant per pobles celtes procedents d'Escòcia i Irlanda com per tribus germàniques vingudes dels actuals Països Baixos i Alemanya, principalment angles, saxons i juts. Aquestes tribus van acabar fusionant-se entre si i, en certa forma, amb la població local, fundant una sèrie de regnes al sud-est de Britànnia. A aquesta zona li van donar els francs el nom de «terra dels angles», en llatí Anglae terra, que més tard va passar a utilitzar-se en la major part d'Europa. Els mateixos anglesos van traduir aquest nom posteriorment com England.
És curiós que el nom d'aquest territori varia depenent d'on provingui la denominació: per als europeus continentals, el nom de "Terra dels Angles" va ser el que va perdurar, encara que els angles eren més al nord que els regnes saxons a l'illa. Sens dubte, hi influí el fet que els regnes angles de Northúmbria, Mèrcia i Ànglia Oriental incloïen el 80% del territori de l'Heptarquia i hi va correspondre la supremacia política durant els segles vi i vii, especialment durant els regnats d'Edwin de Northumberland i de Penda i Offa de Mèrcia. A aquesta supremacia política dels angles es va unir una primacia cultural, atès que els monestirs de Northúmbria, especialment el de Lindisfarne, es van convertir en centres culturals de primer ordre, d'on van sorgir grans figures com Alcuí de York i Beda el Venerable, que van tenir una gran influència en el desenvolupament de la cultura de l'Europa merovíngia i carolíngia. A més, es presentava un fet que jugava en contra d'una hipotètica Saxonland: i és que al continent, a la frontera oriental del regne dels francs, s'assentava el poble dels saxons continentals, que després de ser sotmès per Carlemany, es va integrar en l'imperi Carolingi i posteriorment en el Sacre Imperi. L'ús dels termes Anglia i angli esquivava molestes homonímies i evitava la possibilitat de confondre els anglosaxons amb els saxons del Continent.
En el marc dels mateixos anglosaxons, la Història Ecclesiastica Gentis Anglorum de Beda el Venerable marca una tendència. En aquesta obra, les paraules angli, angelfolc i gentis anglorum s'utilitzen en un doble sentit: En un sentit ampli, designen a tots aquells pobles de llengua germànica que van envair la Gran Bretanya a finals del segle v i principis del segle vi, ja fossin angles, juts o saxons. En un sentit estricte, tals termes es referien exclusivament a la tribu dels angles, excloent als juts i els saxons. Aquesta terminologia va ser acceptada fins i tot pels saxons de Wessex, que a partir d'Alfred el Gran, es titulaven a si mateixos com Rex Saxonum et Anglorum (reis dels angles). Sense cap dubte, hi influí el fet que a partir del tractat de Wedmore (878) i la conquesta de Londres, àmplies zones habitades per angles caiguessin en poder del rei Alfred. Precisament va ser aquest monarca, el que, malgrat ser saxó, va fer tot el possible per patrocinar una identitat pananglesa entre els pobles de parla anglosaxona de Britannia. En les seves traduccions de les obres de Beda el Venerable es fa servir el vocable englisc (anglès), i no saxisc (saxó), per referir-se a la llengua anglosaxona. A més, l'expressió gentis Anglorum és traduïda per Alfred amb el vocable Angelcynn (el poble dels anglesos). No en va, els reis de Wessex eren descendents del llegendaris rei dels angles Offa (no confondre amb Offa de Mèrcia), que va regnar al nord de l'actual Alemanya segles abans de la gran migració a Britànnia. Els reis dels anglosaxons, senyors ja a partir d'Athelstan de tot Anglaterra, van adoptar diferents títols com Rex Angulsæxna (rei dels anglosaxons) o Rex Anglorum (rei dels anglesos) i, finalment, al segle xi aquesta última expressió es va consolidar, i el vocable "anglesos" va desplaçar definitivament el de "saxons".
A les llengües celtes, el nom dels saxons va ser el que va tenir major arrelament, com per exemple: Sasana en gaèlic irlandès; Sasainn en gaèlic escocès; Lloegr per al territori, però Saeson com a gentilici, en gal·lès i Bro-Saoz en bretó.