Un animal de companyia és un animal domèstic que es cria, reprodueix i conviu amb persones i no pertany a la fauna salvatge, alhora que viu a la llar amb finalitat d’obtenir companyia i altres beneficis per les persones.[1] Les mascotes no s'utilitzen com un animal de treball, de granja o per experimentació. Sovint es considera que les mascotes tenen aspectes atractius, intel·ligència i personalitats properes, però algunes poden ser acollides de manera altruista, com ara animals perduts en refugis, i acceptats pel propietari amb el compormís de la seva cura i atenció permanent, és a dir una tinença responsable.[2][3][4]
Els animals de companyia més populars són els gossos i els gats. El terme tècnic per a un amant de gats és un ailuròfil i un amant de gossos un cinòfil. Altres animals que es consideren habitualment dins aquesta categoria són: conills; fures; porcs; rosegadors, com jerbus, hàmsters, xinxilles, rates, ratolins i conillets d'índies; ocells, com ara lloros, passeriformes i ànecs; rèptils, com les tortugues, caimans, cocodrils, sargantanes i serps; aquàtiques, com peixos, cargols d'aigua dolça i cargols de mar, amfibis com les granotes i les salamandres; i artròpodes, com ara taràntules i crancs ermitans.
Les mascotes proporcionen als seus propietaris avantatges tant físics com emocionals.[5][6] Passejar amb un gos pot proporcionar tant a l’ésser humà com al gos exercici, aire fresc i interacció social. Les mascotes també poden proporcionar acompanyament a persones que viuen soles o en adults d'edat avançada que tenen poques relacions. També ajuden a generar actituds de responsabilitat, recolzament emocional i per compartir activitats d'oci en els infants i joves.[7] Hi ha una classe d'animals que poden ser utilitzats com a teràpia aprovada mèdicament i que es una disciplina reconeguda com a zooteràpia. Son principalment gossos o gats, que es porten a visitar persones confinades, com ara nens a hospitals o ancians a residències geriàtriques. També en centres penitenciaris.[8] La teràpia amb mascotes utilitza animals i ensinistradors per aconseguir objectius físics, socials, cognitius o emocionals específics amb cada pacient.[9][10]
Les persones solen comprar mascotes per fer-se companyia, per protegir una casa o una propietat, o per la bellesa o l’atractiu que desprenen els animals.[11] Un estudi canadenc del 1994 va trobar que les raons més freqüents per no tenir una mascota eren la manca de capacitat per cuidar-la quan viatjava (34,6%), la manca de temps (28,6%) i la manca d’habitatge adequat (28,3%), amb antipatia davant les mascotes com el motiu menys comú (19,6%).[11] Alguns invesitgadors, moralistes i organitzacions de defensa dels drets dels animals han expressat preocupacions sobre la tinença d’animals de companyia a causa de la manca d’autonomia i l’objectivació d’animals no humans.[12][13][14]