Anomia

L’anomia (a vegades incorrectament escrit anòmia en català^[1]) és una condició social definida per un canvi o ruptura de qualsevol valor, estàndard o orientació moral que els individus han de seguir. Es pot entendre com una emancipació, que era el seu sentit original, o bé com una transgressió que condueix al caos, que és el sentit en què s’usa majoritàriament avui dia.

El terme anomia apareix per primera vegada de la ploma del filòsof Jean-Marie Guyau a Esquisse d’une morale sans obligation ni sanction (Esbós d'una moralitat sense obligació ni sanció, 1885). Per a Guyau l’anomia era un vector creatiu:

“L’anomia, per a Guyau, és la creadora de noves formes de relacions humanes, d'una autonomia que no és les de referència a les normes establertes, sinó obertes a una possible creativitat. No resulta, com en Durkheim, d'un trastorn estadístic, sinó que anima l'individu a unes sociabilitats fins ara desconegudes -d’entre les quals dirà que la creació artística n’és la manifestació més forta.”^[2]

El terme va ser reprès posteriorment per Émile Durkheim en sociologia per designar una situació d’absència d’objectius o regles. A partir d'aquest significat s'ha estès el seu ús a la literatura i altres camps de la cultura. Durkheim va introduir per primera vegada la noció a la seva obra del 1893 La divisió del treball en la societat, però el va popularitzar especialment amb el seu ús al seu influent llibre Suïcidi, del 1897.

El terme s’empra també en economia per a parlar d'un disfuncionament econòmic que provoca una crisi de prosperitat a causa d'una manca de regulació del mercat, que condueix a un trencament del vincle social i, d'aquesta manera, a tornar l’economia anomiana.

El mateix trencament es produeix a nivell familiar quan és el cas del suïcidi o del divorci.

El 1938, Robert King Merton va traslladar la noció de Durkheim al camp de la desviació social, argumentant que la discontinuïtat entre cultura i estructura té la conseqüència disfuncional de conduir a la desviació dins de la societat. Va descriure 5 tipus de desviació pel que fa a l'acceptació o el rebuig dels objectius socials i els mitjans institucionalitzats per assolir-los.^[3]