La història de l'anticlericalisme a Espanya sol dividir-se en dos grans períodes. D'una banda, l'anomenat “anticlericalisme cristià” —o "anticlericalisme creient", com el va anomenar Julio Caro Baroja, pioner en el seu estudi—, tan antic com l'Església mateixa, que es caracteritza per les seves crítiques a vicis i abusos concrets del clergat o al seu excessiu nombre i poder, però que no qüestiona el paper dominant de l'Església en la societat ni la seva influència en l'Estat. Per l'altre, l'“anticlericalisme contemporani” —o "anticlericalisme no creient" com l'anomenà Caro Baroja— que sorgeix en el segle xviii amb la Il·lustració i que qüestiona des d'una òptica racionalista la societat sacralitzada de l'Antic Règim i el poder de l'Església catòlica, en considerar-los obstacles per al progrés en Espanya i al món.[1]
Segons Julio Caro Baroja,
| « | el procés mental que condueix a l'anticlericalisme és senzill. Es parteix de la creença que la religió catòlica com a tal és bona, bella i veritable: però els que la serveixen són dolents, mentiders i de lletja conducta [és el "anticlericalisme cristià" o "creient"]... Tanmateix, heus aquí que aquesta primera manera de pensar es passa, o es pot passar, a una segona. La immoralitat, la falta de conducta, s'atribueixen llavors a defectes de la mateixa organització de l'Església. I després, en un tercer moment o fase, són ja els dogmes els que s'ataquen [la segona fase i la tercera corresponen a l'"anticlericalisme no creient"].[2] | » |
En l'anticlericalisme contemporani —o "no creient"— els camps clerical i anticlerical, encara barrejats durant la Il·lustració, es delimiten clarament a partir de les revolucions liberals, quan l'Església es converteix en un dels defensors de l'“antic règim”. A Espanya aquest moment es produeix durant el Trienni Liberal i sobretot en els anys 30 amb motiu de la primera guerra carlina i les desamortitzacions. No és per tant casual que sigui llavors quan tenen lloc la primeres manifestacions de violència anticlerical —en 1822-1823, 1834 i 1835— que responen a la violència clerical. Després, la ràpida disminució del nombre de frares com a resultat de la desamortització de Mendizábal hauria apaivagat l'anticlericalisme, que no ressorgirà fins a la restauració borbònica (1875-1931) a conseqüència de la reaparició dels ordes religiosos, especialment en el camp de l'ensenyament, gràcies al suport que els va proporcionar el govern de Cánovas del Castillo, precisament en un moment en què a l'altre costat dels Pirineus, la Tercera República Francesa procedeix a la completa separació de l'Església i l'Estat i a la instauració de l'Estat laic. Així, “els liberals espanyols veuen el país en situació d'ignominiós ‘retard’ respecte de França i tendeixen a obsessionar-se amb el factor clerical com a causa dels nostres mals”, una visió que s'accentua després del desastre del 98. És llavors quan reneix l'anticlericalisme que té el seu esclat violent en la Setmana Tràgica de Barcelona.[3] “S'arriba, així, a la Segona República, amb consciència que la reducció del pes polític de l'Església és un dels més greus problemes que el país, en el seu esforç renovador, ha de plantejar-se prioritàriament. Això significa separació de l'Església i l'Estat, creació d'un àmbit legislatiu secularizado per a la vida social i realització d'una ambiciosa política educativa que permeti acabar amb el monopoli eclesiàstic de l'ensenyament inferior”.[4]
- ↑ Álvarez Junco, 1985, p. 284-285.
- ↑ Caro Baroja, 2008, p. 20-21.
- ↑ Álvarez Junco, 1985, p. 284-286.
- ↑ Álvarez Junco, 1985, p. 287.