Botifler

Botifler és el malnom amb què a la Corona d'Aragó es va titllar els partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió Espanyola i que s'oposava al d'«Imperials», «Aguilots», «Maulets» o «Vigatans», els malnoms que van rebre els partidaris de Carles III. Des d'aleshores i fins a l'actualitat el malnom «botifler» encara s'empra a Catalunya per referir-se als «catalans traïdors», tots aquells que col·laboren amb els enemics de Catalunya.^[1] L'etimologia del malnom botifler prové de l'expressió francesa «beauté fleur» —bella flor— en referència a la flor del lliri —flor de lis—, daurada sobre fons blau que compon l'escut d'armes de la Casa de Borbó.^[2]

En realitat, botifler és un terme que forma part del lèxic comú de la llengua, amb el significat de galtut, galtaplè. Joan Coromines comenta al seu Diccionari etimològic que botifler és una reducció fonètica de botinflat, amb la pèrdua de la -n-, com a fenomen habitual, i canvi de sufix. Esmenta un exemple de l'obra de Ferran de Querol Hereu i cabaler, amb el significat primigeni: "Una bufetadeta carinyosa a les galtes botifleres d'en Rossendo". Així mateix, el Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, esmenta l'etimologia del mot com a provinent de botinflat. De totes aquestes referències, hem de deduir que l'única i autèntica etimologia del mot botifler és l'esmentada. Cal afegir-hi que el fet de ser galtaplè era signe de riquesa en aquella època, car els rics eren els únics que podien menjar per la gana que tenien i més; i sovint s'atribuïa la riquesa a la connivència amb l'enemic borbònic.

Acabada la guerra el 1714, el reusenc Ramón Fina documentava en el seu dietari personal que a partir d'aleshores els catalans quedarien «esclaus per sempre» sota el «patrocini» de Felip V, essent governats per botiflers «negres de cor, traïdors a sa pàtria i sanch».^[3]