Bullangues

Les bullangues foren els avalots que es produïren a moltes ciutats catalanes i especialment a Barcelona entre 1835 i 1843. La seva base ideològica era principalment anticlerical, liberal, progressista i catalanista.^[1] Dins d'aquest cicle de bullangues cal distingir dos períodes. El primer comença amb la crisi final del sistema absolutista, desencadenada per la mort de Ferran VII el 1833, i conclou amb la consolidació del règim liberal al final de 1837. El segon, que arrenca el 1840 i acaba al tombant de 1843-1844, s'explica pels desajustaments socials provocats per la resolució de la Primera Guerra Carlina i pel malestar originat entre el poble menut i alguns sectors de la burgesia pel caire que havia pres el sistema liberal.

En conjunt, però, les bullangues són l'expressió de les tensions socials sorgides en el si de la societat catalana arran de l'extensió de les relacions socials capitalistes.

Per entendre les bullangues hem de situar-nos històricament. Els fets es produeixen bàsicament a la dècada de 1830, un moment de plenes tensions a l'Estat. Ferran VII, un dels reis més desitjats de la història (els enfrontaments entre el seu pare, Carles IV, i Napoleó Bonaparte van deixar un buit de govern, i el seu retorn fou molt aclamat pel poble) va resultar ser també uns dels més dèspotes. Quan mor, l'any 1833, sorgeix l'esperança de canviar el sistema, ja que la seva filla Isabel era encara una criatura i l'Estat quedava en mans d'una regència. Va esdevenir el que ara anomenen la revolució liberal espanyola. Per això les bullangues lluitaren contra cap nova imposició del govern, el poble va lluitar com mai per defensar els seus legítims drets.^[2] Tot i que els esclats de violència van ser nombrosos entre 1835 i 1843, els més importants tindrien lloc el 1835, 1842 i 1843.