Distribució dels pobles celtes: · Groc: Territori central Hallstatt, en el segle sisè aC. · Verd clar: Màxima expansió celta, en el segle tercer aC. · Més clar: Àrea lusitana d'Ibèria, on la presència celta és incerta. · Verd fosc: Les sis "nacions celtes" que van conservar les llengües celtes en l'edat moderna. · Més fosc: Àrees on les llengües celtes tenen presència generalitzada actualment. | |
Tipus | grup ètnic |
---|---|
Part de | indoeuropeus |
Seguit per | celtes actuals |
En un sentit ampli,[1] celtes (grec: Κέλτoι) és el terme utilitzat per lingüistes i historiadors per a descriure el poble, o conjunt de pobles, de l'edat del ferro que parlaven llengües celtes pertanyents a una de les branques de les llengües indoeuropees.[2] En aquest sentit, el terme no és, per tant, ètnic ni arqueològic, ja que molts dels pobles que van parlar llengües cèltiques, cas dels goidèlics d'Irlanda, mai van arribar a participar en els corrents culturals materials de la cultura de Hallstatt o La Tène.
Hi ha, però, un concepte més restringit del terme, referit en aquest cas als anomenats celtes històrics, entesos aquests com el grup de societats tribals d'Europa que van compartir una cultura material iniciada en la primera edat del ferro (1200-400 aC) al voltant dels Alps (període Hallstatt) i, més tard, en el ferro tardà (període La Tène), i que van ser així anomenats pels geògrafs grecs i llatins. En aquest grup, s'adscriuen els celtes continentals de la Gàl·lia, nord d'Itàlia, Alemanya i Bohèmia, diversos grups d'Ibèria (entre ells, els celtibers), els gàlates d'Anatòlia, pobles de l'est i centre de Romania i ja amb més reticències pels historiadors britànics i irlandesos, els celtes insulars.[3]
Actualment, el terme celta s'utilitza sovint per a descriure la gent, les cultures i llengües de diversos grups ètnics de les illes Britàniques i de Bretanya, i restringit a l'aspecte cultural, de Galícia i Astúries.