Cinc solas

Les Cinc solas és la denominació conjunta per a cinc frases en llatí que van sorgir durant la Reforma protestant i resum les creences teològiques bàsiques dels reformadors o protestants, en contraposició amb la doctrina catòlica.

La paraula llatina sola significa “només” o “solament”. Les cinc soles expressen cinc creences fonamentals, que els reformadors entenien com a pilars essencials per a la vida i pràctica cristianes.^[1] Totes i cadascuna de les soles rebutjaven o s'oposaven explícitament a pràctiques i doctrines esteses al començament del segle XVI en la cristiandat llatina i que els reformadors criticaven, atribuint-les a la usurpació de competències, atributs o qualitats per la jerarquia eclesiàstica de l'Església catòlica, i especialment pel seu cap, el Papa; i que en realitat corresponien, o bé únicament a Déu, o bé a tots els cristians, el sacerdoci universal

No es van articular sistemàticament juntes fins al segle xx; tanmateix, Sola gratia i Sola fide van ser utilitzades conjuntament pels mateixos reformadors. Per exemple, el 1554 Melanchthon va escriure: "sola gratia justificamus et sola fide justificamur"^[2] ("només per gràcia justifiquem i només per fe estem justificats").

El 1916, l'erudit luterà Theodore Engelder va publicar un article titulat "Els tres principis de la reforma: Sola Scriptura, Sola Gratia, Sola Fides".^[3] El 1934, el teòleg Emil Brunner va substituir Sola Deo gloriam per Sola Scriptura.^[4] El 1958, l'historiador Geoffrey Elton, resumint l'obra de Joan Calví, va escriure que Calví havia "unit" les "grans paraules clau". Elton va enumerar sola fide amb sola gratia com un sol terme, seguit de sola scriptura i soli Deo gloria.^[5] Més tard, en comentar el sistema teològic de Karl Barth, Brunner va afegir Christus solus a les solas^[6] deixant de banda sola scriptura. La primera vegada que es mencionen les dues soles addicionals és a The Church and the World de Johann Baptiste Metz de 1965.