El comunitarisme és una concepció de la ciutadania que basa la seva força en el fet que els seus components han de compartir uns referents morals, religiosos, lingüístics i culturals per tal de pertànyer a la societat civil i rebre els avantatges que proporcionen els drets de ciutadania.[1][2]
El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme; no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats, no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dona la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari, si l'individu o la comunitat, és essencial per analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:[3]
Una tercera possibilitat és el comunitarisme sensible (Responsive Communitarianism) que practica Amitai Etzioni del moviment israelià dels quibuts, que afirma simultàniament els drets comunals i els deures individuals.
Alguns representants del corrent comunitarista són Robert Bellah, Charles Taylor, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre.[4]