Constructivisme (pedagogia)

El constructivisme és un corrent psicològic, pedagògic i filosòfic que intenta explicar la formació de coneixement, al qual situa dins del subjecte, ja que la realitat per si mateixa no es pot conèixer, sinó que es coneix gràcies a mecanismes cognitius, que a la mateixa vegada permeten fer transformacions d'aquesta. Segons aquest corrent una persona no és un producte de l'ambient ni un simple resultat de les seves disposicions internes, sinó una construcció pròpia que es va creant a partir de la interacció diària d'aquests dos factors. En conseqüència, el coneixement no és una còpia de la realitat, sinó una construcció pròpia que crea l'ésser a partir dels seus esquemes interns, i es considera decisiu el que sap (coneixements previs) i fa la persona a l'hora de conèixer i aprendre continguts. A més, a través de l'assimilació, adaptació, autoregulació i diàleg, aquest corrent pot eliminar les confrontacions entre el subjecte i l'objecte. Per tant, aquesta realitat és completament diferent per a cada individu, encara que les condicions d'aprenentatge siguin semblants. Això es deu al fet que no és possible crear condicions idèntiques en la ment de dos subjectes individuals.^[1][2][3]

El constructivisme diu que l'aprenentatge s'estableix a través del pas d'informació entre persones, per tant dins la construcció del coneixement el més important és rebre interacció.

Dintre d'aquest corrent l'aprenentatge és actiu, no passiu, cada individu va creant coneixement per ell mateix a mesura que van aprenent.

Les persones senten la necessitat de construir el seu propi coneixement, per tant, com diu Piaget, ho faran a partir de l'experiència, la qual permet que, a poc a poc, es creïn esquemes mentals cada vegada més complexos.^[4]

En l'àmbit artístic, el constructivisme artístic és un moviment d'avantguarda que s'interessa per la manera en com s'organitzen els plans, i per l'expressió de volum emprant aquells materials propis de la indústria. Aquest moviment va néixer a Rússia al voltant de l'any 1914 i es va enfortir després de la Revolució Bolxevic.^[4]

Aquest corrent té antecedents en la filosofia grega: en filòsofs presocràtics, sofistes i estoics, més endavant també en les idees de Descartes, Galileu i Immanuel Kant. Les tendències que tots ells mostren són intents de trencar l'hegemonia de l'ésser, de la veritat, del coneixement únic i dominant, donant suport així a la diversitat, el canviant, a les construccions particulars, a les veritats construïdes des de perspectives individuals, a l'esforç d'anàlisi, de crítica i refutació.^[5][6]

D'altra banda, es parla de constructivisme social, el qual ha evolucionat, en un breu període, fins a arribar a ser un model per a les relacions internacionals (RI). Els constructivistes s'han centrat en l'examen de factors no materials tals com normes, idees, coneixements i cultura, destacant en particular el paper exercit per "idees col·lectives o intersubjectives i la comprensió sobre la vida social" en les RI (Finnemore y Sikkink, 2001).

A més, Ruggie (1998) descriu el constructivisme com "la consciència humana i el seu paper en la vida internacional” i Emanuel Alder (1997)^[7] afirma que els seguidors d'aquest moviment creuen fermament que les RI són establertes gràcies a fets socials, que només poden existir per acord humà.

Segons Finnemore i Sikkink (2001), el constructivisme des d'un enfocament social es basa en els següents suposats bàsics:

1. La interacció humana no està conformada per factors materials, sinó principalment pels ideològics.
2. Els factors ideacionals més significatius en aquest context són les creences "intersubjectives" com a enteniment col·lectiu compartit.
3. Aquestes creences construeixen les identitats i interessos dels actors.^[8]