Despotat de l'Epir

Despotat de l'Epir

Δεσποτάτο της Ηπείρου (el)
Tipus	estat desaparegut i estat vassall
Localització
Capital	Arta Ioànnina (1356–1430) Vonitsa (en) (1460–1479)
Població humana
Llengua utilitzada	grec albanès
Religió	cristianisme ortodox
Dades històriques
Creació	1205
Dissolució	1479 (Gregorià)
Següent	sancak de Ioànnina i ducat de Lèucada
Organització política
Forma de govern	monarquia feudal

El Despotat de l'Epir^[1] (grec medieval: Δεσποτᾶτον τῆς Ἠπείρου, Despotàton tis Ipiru) fou un dels estats successors sorgits després de l'ensulsiada de l'Imperi Romà d'Orient. El 1204, després de caure Constantinoble en mans dels croats i crear-se tot seguit l'Imperi Llatí, Miquel I Comnè Ducas, emparentat amb els emperadors romans, es va declarar independent a la regió de l'Epir. Al llarg de la seva existència, el Despotat de l'Epir gairebé no va conèixer la pau, ja que els estats més poderosos de la rodalia cobejaven el domini d'aquest territori. Tot i que havia sorgit amb desig d'independència, els successius governants d'aquest estat es van haver de sotmetre a vassallatge d'uns i altres: l'Imperi Llatí, la República de Venècia, l'Imperi de Nicea, el renovat Imperi Romà d'Orient i a Carles I d'Anjou i els seus descendents que no renunciaven a reinstaurar l'Imperi Llatí. Finalment va anar a parar als serbis, el rei dels quals va crear el Despotat de Sèrbia el 1358, un estat de curta durada, ja que no va poder evitar el domini permanent a la zona de l'Imperi Otomà.

Encara que Miquel I es considera el creador del Despotat de l'Epir, el títol de dèspota no es va fer servir fins a Miquel II Àngel-Comnè.