Edat mitjana

L'edat mitjana o edat medieval és el període de la història d'Europa que va des del segle v fins al segle xv. Succeeix a l'edat antiga, que acaba amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, i precedeix el Renaixement i l'era de l'exploració. És la segona de les tres divisions tradicionals de la història d'Occident: l'antiguitat clàssica, el període medieval i el període modern. Al seu torn, se subdivideix en alta, plena (o central) i tardana.^[1]

El declivi demogràfic, la contraurbanització, l'esfondrament de l'autoritat central, les invasions i les migracions en massa de tribus que havien començat a l'antiguitat tardana continuaren durant la primera part de l'edat mitjana. Els grans moviments del període de les migracions conduïren a la formació de nous regnes a l'antic territori de l'Imperi Romà d'Occident. Al segle vii, el nord d'Àfrica i l'Orient Pròxim, fins aleshores part de l'Imperi Romà d'Orient, caigueren sota el domini del califat omeia com a resultat de les conquestes dels successors de Mahoma. Tot i que es produïren canvis importants en la societat i les estructures polítiques, no hi hagué una ruptura total amb l'antiguitat clàssica. L'Imperi Romà d'Orient, fase medieval de l'Imperi Romà, romangué una potència important a la Mediterrània oriental. El seu codi jurídic, el Corpus Iuris Civilis o «Codi de Justinià», fou redescobert al segle xi al nord d'Itàlia. A Occident, la majoria de regnes incorporaren les poques institucions romanes que encara perduraven i es fundaren monestirs alhora que continuaven els esforços per cristianitzar l'Europa pagana. Sota la dinastia carolíngia, els francs crearen l'efímer Imperi Carolingi a finals del segle viii i principis del segle ix. Malgrat que arribà a dominar gran part de l'Europa occidental, s'acabà fragmentant a conseqüència de guerres civils i les invasions dels vikings des del nord, els magiars des de l'est i els sarraïns des del sud.

En la plena edat mitjana, a partir de l'any 1000, la població d'Europa creixé de manera notable gràcies a tot un seguit d'avenços tecnològics i agrícoles que fomentaren el comerç, juntament amb l'augment del rendiment dels conreus com a resultat de l'òptim climàtic medieval. El senyoriu (la concentració dels camperols en pobles que retien rendes i treball als nobles) i el feudalisme (una estructura política en la qual els cavallers i la baixa noblesa prestaven servei militar als seus senyors a canvi de concessions de l'aprofitament de terres i senyorius) foren dos dels sistemes de configuració de la societat en la plena edat mitjana. Les Croades, predicades per primera vegada el 1095, foren un intent dels cristians d'Europa occidental d'arrabassar el control de Terra Santa als musulmans per la força de les armes. La consolidació del poder dels reis al capdavant d'estats nació centralitzats reduí el crim i la violència, però convertí l'ideal d'una cristiandat unida en un objectiu cada vegada més remot. L'escolàstica, que combinava la fe amb la raó, i la fundació d'universitats marcaren la vida intel·lectual d'aquest període. La teologia de Tomàs d'Aquino, les pintures de Giotto, la poesia de Dante i Chaucer, les obres de Ramon Llull, els viatges de Marco Polo i l'arquitectura gòtica de catedrals com la de Chartres es troben entre les fites més destacades d'aquest període i principis de la baixa edat mitjana.

L'edat mitjana tardana estigué marcada per nombroses desgràcies, incloent-hi fams, pestes i guerres, que tingueren un efecte nefast sobre la demografia d'Europa. Entre el 1347 i el 1350, la pesta negra occí una tercera part de la població del continent. L'Església Catòlica fou sacsejada per controvèrsies, heretgies i el Cisma d'Occident, mentre que els poders seculars foren colpits per enfrontaments entre estats, conflictes civils i revoltes de camperols. Els avenços culturals i tecnològics que transformaren la societat europea a les darreries d'aquest període posaren fi a l'edat mitjana tardana i inauguraren l'edat moderna.