Ermessenda de Carcassona

Ermessenda de Carcassona

Reproducció actual de l'escultura gòtica d'Ermessenda de Carcassona obra de Guillem Morell (1385), (Seu de Girona)
Biografia
Naixement	972 (Gregorià) ↔ 977
Mort	1r març 1058 (Gregorià) (78/88 anys)
Sepultura	Sepulcres comtals de la catedral de Girona
Regent comtessa de Barcelona
Representa: Ramon Berenguer I 1035 – 1039 ← Berenguer Ramon I – Ramon Berenguer I →
Regent comtessa de Barcelona
Representa: Berenguer Ramon I 1017 (Gregorià) – 1021 (Gregorià) ← Ramon Borrell – Berenguer Ramon I →
Comtessa consort de Barcelona
991 – 1017
Dades personals
Religió	Catolicisme
Activitat
Ocupació	política
Família
Família	Llista de comtes de Foix
Cònjuge	Ramon Borrell
Fills	Estefania Ramon, Berenguer Ramon I
Pares	Roger I de Carcassona   i Adelaida de Melguèlh
Germans	Pere de Carcassona Bernat I de Foix Ramon I de Carcassona

Ermessenda de Carcassona^{[n. 1]} (Carcassona?,^[1][2] ca. 972^[3][1] / 975-977^[4] - Sant Quirze de Besora,^[1][2] 1 de març de 1058^[1][2]) va ser comtessa consort de Barcelona, Girona i Osona.^[5]

Va estar casada des del 991^{[3][n. 2]} amb el comte de Barcelona Ramon Borrell, amb qui cogovernà fins que morí el 1017; el seu difunt marit li donà en escriptura testamentària el condomini dels tres comtats en violarium per tota la vida, de manera que governà en solitari com a regent durant la minoria d'edat de son fill (1017-1021), i a partir d'aleshores cogovernà amb aquest en qualitat de copropietària. Amb tot, ràpidament, varen sorgir desavinences entre tots dos, que no es resolgueren fins al repartiment del domini: foren per a son fill Berenguer Ramon I els comtats de Barcelona i Osona, i per a Ermessenda el comtat de Girona. Però son fill morí sobtadament el 1035 llegant els seus dominis als seus descendents, moment en el qual Ermessenda tornà a fer valdre el seu condomini per assumir la regència primer (1035-1039), i cogovernar amb el seu net després.

En aquest context, marcat per l'afebliment de l'auctoritas comtal barcelonina, hagué d'enfrontar-se a la revolució feudal quan mers oficials designats pels comtes de Barcelona —castlans i veguers— s'aixecaren en armes esdevenint barons feudals que amb epicentre al Penedès i encapçalats per Mir Geribert desafiaren la potestas comtal barcelonina i la seva política de mantenir la pau amb els sarraïns a canvi del cobrament de paries. Ermessenda feu costat a son net Ramon Berenguer I en la sufocació de la revolta nobiliària, que finalment s'aconseguí però no amb el retorn de l'antic ordre romanogòtic vigent fins als temps de Ramon Borrell (972-1017) sinó per la claudicació davant les noves pràctiques feudals —les convenientiae—, i l'auge de l'ordre cavalleresc.

Durant el cogovern amb el seu net Ramon Berenguer I sorgiren noves dissensions que s'agreujaren quan aquest repudià la política matrimonial dissenyada per la seva àvia i es casà amb Almodis de la Marca. Aleshores, Ermessenda pressionà les jerarquies eclesiàstiques a fi que excomuniquessin el seu net, fet que aconseguí el 1055; l'excomunió afeblí encara més l'autoritat dels comtes de Barcelona i tornà a instigar la revolta nobiliària. Finalment, el 1057, Ermessenda de Carcassona vengué el condomini sobre els comtats de Barcelona, Osona i Girona al seu net i es retirà al castell de Sant Quirze de Besora, on morí l'1 de març de 1058. Fou sebollida en un sarcòfag de pedra situat a la galilea exterior de la catedral de Girona, fins que el 1385 el rei Pere el Cerimoniós ordenà que fos traslladat a l'interior de la nau i recobert amb un nou sepulcre gòtic. L'any 1982, el sepulcre gòtic fou obert i es descobrí que l'única decoració exterior del sarcòfag romànic eren disset franges pintades de color roig i daurat, la qual decoració ha estat considerada com un possible antecedent preheràldic del senyal dels quatre pals.

Ermessenda va realitzar importants donacions a les diòcesis i esglésies dels seus dominis i fou una de les dones amb més autoritat dins la política del segle xi. Governà durant uns seixanta-cinc anys^[6] i morí prop dels vuitanta-cinc, esdevenint una de les dones amb més poder polític en la història de Catalunya. La seva vida exemplifica l'evolució de la condició de la dona aristocràtica a l'antiga Gòtia: passà de gaudir d'una posició privilegiada a perdre poder^[7] en el moment en què les Leges Gothorum (Lleis dels gots) es veieren relegades per les convenientiae feudals que els magnats feien entre ells al marge de les lleis. Aquests magnats -per mitjà de la violència i la guerra- posaren en dubte la potestas comtal com a garant de l'ordre públic. Aquests canvis conduïren al nou ordre feudal, que imperà durant els següents dos segles.

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «n.» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="n."/> corresponent.