Escola dels Annales

L'escola dels Annales (en francès: École des Annales) és un grup d'historiadors associats amb un estil d'historiografia desenvolupada per historiadors francesos al segle XX en la història social. Rep el nom de la seva revista Annales d'histoire économique et sociale, que continua sent la font principal del corrent historiogràfic, juntament amb un gran nombre de llibres i monografies.^[1] Aquesta escola ha estat molt influent a França i en nombrosos altres països, incloent-hi els Països Catalans.

Els historiadors que segueixen el corrent de la historiografia marxista en general en són hostils.

Els historiadors britànics, a banda d'uns pocs marxistes, hi varen mostrar en general una actitud també hostil. Estudiosos americans, alemanys, hindús, russos i japonesos no van fer cas de l'escola, en general. Els americans van desenvolupar la seva pròpia manera d'estudiar la "nova història social", de camins totalment diferents.

Aquesta escola s'ocupa primordialment de les èpoques medievals tardanes i l'era moderna a Europa (abans de la Revolució francesa), mostrant poc d'interès en els temes posteriors. Ha dominat la història social francesa i ha influenciat la historiografia d'Europa i d'Amèrica llatina.

Els dirigents principals en van ser Lucien Febvre (1878–1956) i Marc Bloch (1886–1944). La segona generació va estar dirigida per Fernand Braudel (1902–1985) i inclou Georges Duby (1919–1996), Pierre Goubert (1915–2012), Robert Mandrou (1921–1984), Pierre Chaunu (1923–2009), Jacques Le Goff (1924–2014) i Ernest Labrousse (1895–1988).

Institucionalment, es van basar en la revista Annales, el SEVPEN editorial, la Fundació Maison des sciences de l'homme (FMSH), i sobretot la 6a Secció de l'École Pratique des Hautes Etudes, tots a París.

Una tercera generació està dirigida per Emmanuel Le Roy Ladurie (1929–2023) i inclou Jacques Revel i Philippe Ariès (1914–1984), que es va unir al grup el 1978. La tercera generació va insistir en la història des del punt de vista de les mentalitats.

La quarta generació d'historiadors d'Annales, dirigida per Roger Chartier, clarament distanciada de l'estudi de les mentalitats, que havia caigut en desús a França en aquells moments, va substituir-ne la direcció cap a la cultural i la lingüística, alhora que fa èmfasi en l'anàlisi de la història social de les pràctiques culturals.

La presa de corrent acadèmic principal ha estat la revista fundada el 1929, Annales d'Histoire Economique et Sociale ('Annals d'història econòmica i social'), que va trencar radicalment amb la historiografia tradicional per insistir en la importància de tenir en compte tots els nivells de la societat i considerar tots els aspectes que portin a conèixer l'ésser humà en tota la seua plenitud. Va insistir, a més, en el caràcter col·lectiu de les mentalitats. Rebutjà el marxisme, i va treure importància als factors materials com a menys importants que el marc mental (Mentalités), que és considerat el nucli de les decisions.

Braudel fou l'editor d'Annales entre els anys 1956-68, seguit per Jacques Le Goff, un medievalista (que apostà per la història construïda). Tanmateix, Braudel fou succeït oficialment com a director de l'escola per Le Roy Ladurie, que va ser incapaç de mantenir un enfocament coherent en l'escola. Els estudis es varen traslladar en múltiples direccions que abasten qualsevol aspecte susceptible de ser estudiat i que s'allunyava dels aspectes més socioeconòmics i es desconnectava de les tendències de moda en els àmbits social, econòmic i cultural de diferents èpoques i diferents parts del món.

A la dècada del 1960, l'escola va tendir cap a la construcció d'una gran editorial i va esdevenir una xarxa de recerca historiogràfica en tota França, Europa i el món. Molt influenciats per la dinàmica informàtica de París i els avenços en la programació, es va fer molt d'èmfasi en les dades quantitatives, vistes com la clau per a desbloquejar la totalitat de la història social. L'estadística n'era la peça fonamental i es deia que l'historiador seria programador o no seria. Tanmateix, París va fer cas omís de la forta evolució dels estudis quantitatius que es desenvolupaven als EUA i Gran Bretanya. La remodelació econòmica, política i demogràfica en la recerca científica d'aquests països fou preeminent, mentre que França va caure darrere. Existiren intents per exigir que els Annales es publiquessin com a llibres de text per a les escoles franceses, però les demandes foren rebutjades pel govern. El 1980, el postmodernisme adquiria sensibilitats i la confiança en general dels paradigmes científics i de l'estudi social. L'escola d'Annales conserva actualment la seva infraestructura, però va perdre prestigi, la seua coherència i un cos doctrinari propi (Mentalités).

↑ Vegeu per a temes recents

[1] Vegeu per a temes recents

[1]