Filosofia oriental

S'anomena filosofia oriental un conjunt de maneres de pensar que abasten religions com l'hinduisme i el jainisme, ensenyaments com el taoisme i el budisme, les tècniques del ioga o els koan del Japó i, fins i tot, certes formes de l'islam i del cristianisme.

De fet, el terme es defineix més aviat per oposició i es refereix a una agrupació geogràfica més que conceptual, considerant l'Orient en el seu sentit més ampli. Així, i dins d'aquest àmbit geogràfic, és filosofia oriental tot allò que no està dins la filosofia occidental clàssica, que comença a Grècia amb els presocràtics i que suposa un intent racional d'explicar el món.

Tanmateix, d'una manera general, es pot dir que el pensament oriental té en comú considerar la raó com una via més per apropar-se a la veritat i no pas l'única. També acostuma a tenir una base oposada al dualisme, ja que considera el cosmos com un tot, incloent-hi l'ésser humà. I, potser el més característic, és un pensament que parteix del tot (sovint traduït pel "no-res") per a arribar al detall, contràriament a la visió filosòfica occidental, en què tradicionalment s'ha seguit la direcció inversa (la qual ha desembocat en el triomf de la ciència com a mètode per a trobar "la veritat").

També és destacable que en aquestes filosofies, en què l'espiritualitat és molt present, en general és inconcebible practicar-les sense un vessant pragmàtic, per mitjà d'una tècnica o en la pròpia vida quotidiana; de fet, llur pretensió és permetre l'experimentació de l'harmonia per tal d'entendre el funcionament del món i poder situar l'existència humana en el seu veritable context.

Tot i així, malgrat aquests punts comuns, es poden distingir dos vessants netament diferenciats: el que genera el pensament xinès, molt pragmàtic i que impregnarà tot l'Extrem Orient, i el que sorgeix del pensament de l'Índia, molt més espiritualista.