La finestra d'Overton, o també finestra de discurs, és el rang, dins d'una gamma d'idees, que directors, polemistes i tertulians als mitjans de comunicació consideren aptes o acceptables per al seu públic. Aquesta teoria es considera descrita per primera vegada per Joseph Overton, un antic vicepresident del Mackinac Center for Public Policy, per a qui la viabilitat política d'una proposta o idea depèn en gran part del fet que aquesta estigui dins d'aquesta finestra o rang, més que de les preferències individuals dels polítics.[1][2][3][4][5]
Per a Overton, els graus d'acceptació per part de l'anomenada "opinió pública" d'una població donada són impensable, radical, acceptable, assenyada, popular i política. Així, per a fer viable una idea, sempre segons ell, l'estratègia hauria de ser primer de tot situar-la dins de la finestra, si no hi era, per a després anar-la desplaçant des de l'inacceptable a popular i política. La finestra es pot desplaçar, escurçar i allargar.[6][7]
Després d'ell, altres autors han desenvolupat més aquesta teoria, especialment buscant estratègies per a incloure dins de la finestra idees que majoritàriament n'estan excloses, dites "en la franja externa", és a dir, considerades inacceptables i marginals. Una de les tècniques més aplicades és la de promoure expressament idees molt inacceptables, de manera que per "equidistància" o comparació la finestra s'hi acosta, esdevenint acceptables o fins i tot populars idees que mai abans s'haurien plantejat com a acceptables.[8][9]