Hebreu

No s'ha de confondre amb Jiddisch.

Hebreu

עברית [‘Ivrit]
Epònim	hebreus
Data	mil·lenni II aC
Tipus	llengua natural, llengua viva i llengua
Ús
Parlants	5 milions
Parlants nadius	9.303.950  (2019 )
Oficial a	Israel[1] (amb l'àrab)
Autòcton de	Orient Mitjà i altres països
Estat	Israel
Classificació lingüística
llengua humana llengües afroasiàtiques llengües semítiques llengües semítiques occidentals llengües semítiques centrals llengües semítiques nord-occidentals llengües canaanites
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet hebreu
Institució de normalització	Acadèmia de la Llengua Hebrea (האקדמיה ללשון עברית)
Estudiat per	estudi de l'idioma hebreu
Nivell de vulnerabilitat	1 segur
Història	history of the Hebrew language (en)
Codis
ISO 639-1	he
ISO 639-2	heb
ISO 639-3	heb
SIL	heb
Glottolog	hebr1246
Linguasphere	12-AAB-a
Ethnologue	heb
ASCL	4204
IETF	he

L'hebreu (עברית, ʿivrit) és una llengua semítica occidental de la família lingüística afroasiàtica. Històricament s'ha considerat la llengua dels hebreus, els israelians i els seus antecessors. La llengua hebrea també es parla en cultures no jueves tot i que ètnicament relacionades entre si, com els samaritans. L'escriptura s'efectua mitjançant l'alfabet hebreu. L'hebreu va deixar de ser una llengua d'ús quotidià al voltant del 200 després de Crist —essent substituïda per l'arameu a Palestina, i va sobreviure l'edat mitjana només com la llengua de la litúrgia jueva i la literatura dels rabins. L'hebreu com a llengua parlada va ser recuperat pel sionisme a la fi del segle xix, gràcies al treball, entre altres, d'Eliezer Ben Yehuda, per servir de llengua nacional al futur estat jueu, i segons Ethnologue, és una llengua actualment parlada per 5,3 milions de persones arreu del món, especialment a Israel.^[2] Pel que fa a la diàspora jueva, les seves llengües comunes han estat històricament sobretot dues: el jiddisch, una llengua germànica parlada pels jueus establerts a Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental, i el ladí o judeocastellà entre els anomenats sefardites, a la conca mediterrània, que pot considerar-se una variant de l'espanyol antic.

L'hebreu modern és una de les dues llengües oficials d'Israel (junt amb l'àrab), mentre que l'hebreu clàssic és emprat en la pregària i l'estudi de les comunitats jueves d'arreu del món. A més de la Bíblia, el text escrit més antic usant l'alfabet hebreu data del segle x aC.^[3] La Torà (els cinc primers llibres de la Bíblia) està escrita en hebreu clàssic, i bona part de la llengua de les versions actuals és el dialecte de l'hebreu bíblic que els investigadors consideren que va ésser especialment important al segle vi aC, pels volts del captiveri babiloni. És per això que sovint els jueus es refereixen a la llengua hebrea com Leshon HaKodesh (לֶשׁוֹן הֲקוֹדֶשׁ), la llengua sagrada.