| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 18 maig 1893  Barcelona |
| Mort | 14 març 1988 (94 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | xilògrafa, gravadora |
| Família | |
| Pares | Joan Maragall i Gorina i Clara Noble i Malvido |
| Germans | Joan-Anton Maragall i Noble Clara Maragall i Noble Jordi Maragall i Noble Ernest Maragall i Noble Gabriel Maragall i Noble Eulàlia Maragall i Noble Elvira Maragall i Noble Josep Maragall i Noble Anna Maragall i Noble Raimon Maragall i Noble Maria Maragall i Noble Guillem Maragall i Noble |
Helena Maragall i Noble (Barcelona, 18 de maig de 1893 - íd., 14 de març de 1988) fou una litògrafa i gravadora catalana.[1][2]
Filla gran de Joan Maragall i Clara Noble, va aprendre la tècnica xilògrafica amb el gravador Crespo, deixeble del gravador terrassenc Ramon Ribas, i fou testimoni de la transició del gravat vuitcentista a la nova escola noucentista de la xilografia. Es va dedicar al gravat en boix i es pot dir que va ser per la seva labor que una tècnica ja gairebé inexistent a principis del segle passat, a cauda de l’aparició del fotogravat, va poder viure un notable ressorgiment.[1][3]
El seu primer gravat publicat, tot i que no signat, és una caricatura d'Eugeni d’Ors que figura en una primera edició del seu Glossari i data de finals de 1906 o començaments de 1907. Tampoc va fer aparèixer el seu nom en altres gravats que va publicar, fets a partir de dibuixos d'altri, sovint de Feliu Elias. Però també va treballar en moltes il·lustracions per a l’obra poètica del seu pare, com els gravats per a «El pi d’Estrac» o «La fageda d’en Jordà», que semblen preparatoris d'una edició de Seqüències. També treballà per a una edició d’«El comte Arnau», amb gravats inspirats en miniatures del romànic, que no s’arribà a publicar mai.[1][3]
Quan va morir el seu pare, ho deixà tot per ajudar la seva mare, Clara Noble, a aplegar i endreçar els materials editats i els manuscrits per a les obres completes de Joan Maragall, que es publicarien l’any següent. I després, durant la resta de la vida, treballà a la Sala Parés, la galeria d'art que portava el seu germà Joan-Anton.[1][4][5]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Fontbona, Francesc. La xilografía a Catalunya entre 1800 i 1923. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1992. ISBN 84-7845-106-4.
- ↑ «Esquela mortuòria». La Vanguardia, 23-03-1988. [Consulta: 19 març 2023].
- ↑ 3,0 3,1 Vilar, Esther. «La filla gran de Joan Maragall: «Haver conegut al meu pare i haver-lo viscut»». Biblioteca de Catalunya. El Blog de la BC, 23-08-2017. [Consulta: 19 març 2023].
- ↑ «Memòria 140 anys». Sala Parés. [Consulta: 19 març 2023].
- ↑ Bonada, Lluís. «El piano de Joan Maragall desafina - Pasqual Maragall». El Temps, 30-11-2010. [Consulta: 19 març 2023].