Biografia | |
---|---|
Naixement | (ca) Elionor Manuel de Villena c. 1430 València (Corona d'Aragó) |
Mort | 18 desembre 1490 (59/60 anys) València (Corona d'Aragó) |
Activitat | |
Ocupació | escriptora, religiosa catòlica |
Orde religiós | Orde de Santa Clara |
Família | |
Pare | Enrique de Villena |
Isabel de Villena (c. 1430 - València, 2 de juliol de 1490) va ser una religiosa i escriptora valenciana del segle xv.[1]
Va néixer el 1430, a la ciutat de València, filla il·legítima d'Enric de Villena, noble descendent de la casa Trastàmara; era també besneta del primer duc de Gandia, Alfons el Vell. Va ser batejada amb el nom d'Elionor, molt comú a la seua família, i va viure des de petita a la cort de Maria de Castella,[2] com la resta de dones descendents dels aspirants al tron d'Aragó en l'interregne que va acabar amb el Compromís de Casp, dones que els Trastàmares van casar (de grat o forçades) amb aliats seus. El 1445 va professar en el nou monestir de la Trinitat de les clarisses de València (regla de Tordesillas), on va prendre el nom d'Isabel, potser en record de la reina santa de la família d'Aragó, i on seria elegida abadessa el 1462.
Isabel de Villena va impulsar les obres del convent de la Trinitat, i el va convertir, gràcies a les substancioses donacions que captava, en una joia del gòtic valencià tardà.
Durant la seva vida com a religiosa, Isabel es va guanyar fama de persona virtuosa i intel·ligent, i es tenia molt present la seua ascendència reial. Uns quants escriptors valencians coetanis de l'abadessa li van dedicar textos en els quals la lloaven tant per la seua honestedat com per la seua erudició. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalana. Va morir al mateix convent on va residir quaranta-cinc anys, víctima d'una epidèmia que assolà València l'any 1490.
L'única obra que s'ha conservat d'ella és el Vita Christi, publicat a València el 1497 per l'abadessa que la va succeir, Aldonça de Montsoriu.